¡EL DESVÁN DE LA MASÍA!

 

Era una nit de tardor, una d’aquelles en què el vent udola entre els arbres i grinyolen les finestres velles. Em vaig despertar de sobte, amb el cor accelerat. Alguna cosa m’havia despertat, però al principi no sabia ben bé què. Aleshores ho vaig sentir: un soroll sec, com si algú arrossegués una cadira. Venia del desván.

El desván… Aquell espai petit i fosc al qual ningú pujava mai. Quan vaig comprar la masia, el vell propietari em va advertir que no hi guardés res, que no el fes servir. "Millor que romangui tancat", em va dir, sense més explicacions. Però mai vaig ser supersticiosa.

Em vaig aixecar del llit amb el cos gelat. Vaig agafar una llanterna i vaig sortir al passadís, on l’aire semblava més fred que de costum. Cada passa ressonava a les parets de pedra mentre em dirigia a l’escala que portava al desván. Els sorolls continuaven... un cop sord, després un grinyol. Alguna cosa es movia allà dalt.

Amb la mà tremolant, vaig girar el pom de la porta. Cruixia, com si feia anys que ningú l’obria. Una fortor d’humitat i pols em va colpejar el nas. Vaig il·luminar l’interior amb la llanterna i, per un moment, no vaig veure res més que velles caixes cobertes de teranyines. Però llavors... ho vaig notar.

Un aire fred em va acariciar la galta, com si algú hagués bufat suaument. I, al fons de l’habitació, vaig veure-ho: una figura borrosa, fosca, amb ulls que brillaven com brases apagades. Estava allà, immòbil, mirant-me.

Vaig voler cridar, però la veu no em sortia. Les meves cames no responien. Aleshores la figura va fer un pas endavant... i vaig sentir una veu, una veu ofegada, antiga, com si vingués d’un altre temps:

"No hauríeu d’haver vingut..."

Vaig tancar la porta d’un cop i vaig baixar les escales corrents. No vaig dormir aquella nit. L’endemà, vaig decidir investigar la història de la masia. Vaig trobar vells registres al poble. I allà, entre fulls groguencs i polsosos, vaig descobrir la veritat:

Aquella masia havia estat la casa d’una dona acusada de bruixeria fa més de tres-cents anys. La van tancar al desván, la van deixar morir de fred i gana. I des de llavors, es diu que encara busca venjança...

Aquella va ser l’última nit que vaig dormir en aquella casa. La vaig vendre el mes següent. Però encara avui, en les nits de tardor, quan el vent udola, juro que puc sentir la seva veu xiuxiuejant el meu nom.

"No hauríeu d’haver vingut..."

Sergio Calle Llorens