jueves, 5 de diciembre de 2013

LA TARDOR



La tardor és una estació meravellosa amb les seves fulles caient dels arbres i els esquirols engreixant el seu rebost per passar el fred hivern. Quan pinso en ella, els meus ulls sempre es posen a Dinamarca o a Londres, dos llocs que ocupen un lloc d'honor en la meva atrafegada vida. Trobo a faltar aquests dies grisos i plujosos.

La tardor és una cosa màgica. Va ser en aquest temps quan vaig conèixer al meu primer amor. Va ser en aquests mesos quan em vaig marxar per primera vegada. Però si hi ha alguna cosa que recordo de la tardor són les castanyes que la meva mare preparava al costat del foc.

Va ser a la tardor quan Han Christian Andersen es va enamorar de Màlaga i va decidir que volia ser enterrat en aquest màgic lloc que és el cementiri anglès de la capital de la Costa del Sol. Com ell, jo també vaig visitar la seva casa natal en Odense on jo residia llavors. Record que vaig travessar el parc que porta el seu nom i vaig fer una passejada pels carrers empedradas del seu barri. Tot estava nevat. Era una neu pura, blanca que acabava de caure. Havia baixat tant la temperatura, que vaig haver de refugiar-me en el museu que una vegada va ser el seu estatge.

Allí vaig poder conèixer l'amor que sentia per una cantant sueca de l'època. Un amor no correspost. En realitat, tot en la vida de l'escriptor danès és un amor no correspost. Ni tan sols Dickens li va tenir en bona estima i, cada vegada que li visitava, no veia el moment que s'anés.

Quan vaig sortir a l'exterior de l'habitatge, el casc antic de Odense semblava el lloc perfecte perquè la cerillera aparegués d'un moment a un altre pels carrers on una vegada va jugar Andersen. Vaig sentir una tristesa infinita, amarga, profunda que em va tenallar durant la resta del dia. 

És curiós però si Dickens em fa sentir màgia, Andersen em provoca una immensa tristesa. La tardor danesa tal vegada tingui a veure amb aquest sentiment. En canvi, la tardor anglesa em condueix a l'olor de l'aventura. De vegades, torno a obrir aquest vell àlbum de fotos i la malenconia m'atrapa. Encara llavors confiava que la otoñada i, molt menys, l'hivern m'acabarien atrapant. Però sempre acaben atrapant-nos a tots. La neu seguirà caient i la tardor seguirà regnant.

Sergio Calle Llorens

No hay comentarios:

Publicar un comentario