martes, 19 de marzo de 2013

NOSTALGIA DE MATINADA


Cau la pluja queda, silenciosa i mágica a aquesta  riba del mediterraní. Des de lluny se sent la cançó trista del mar amb la seva bressolada eterna. Aquest mar que estableix la meva posició al mon d’una forma precisa, la meva més absoluta insignificancia. Quan la mar rugeix entonce la meva més absoluta ignorancia. L’home del temps tenía raó, plouria durant tota la nit. A cada estona, els llampecs van illuminant la meva habitación com un herald d’un altre temps, d’una altra época en la qual persones que ja es van convertir en ombres m’explicaven histories on la tempestat i la pluja tenien gran importancia. Histories de naufragis, de pors y de terror.

Segueix plovent y a la mema ment vénen imatges guardades en algún racó de l’atic de la meva memória. Assec pena molta pena. També pluvial la nit que ella va moir. També els núvols descarrecaven amb pluja la matinada que la vetllem per dir-li l’últim adeú. Des de llavor, la lluna ha seguit sortint i la pluja ha continuat caient sobre els racons d’aquella casa que ja no es seva, que ja no és de ningú pero que conserva els records d’una familia que va ser feliç en aquelles llargues nits d’hivern.

On anirán les ánimes del morts. I si estan a prop: podrán verure’ns? Intueixo les despostes, pero és massa horrible pensar en elles. En qualsevol cas, aquest ser estimats només viuen en els postres records i, de vegades, ni aixó. Pero aixó, m’aixeco a ceguees y tom entre les meves mans un vell álbum familiar amb fotos de tots nosaltres. Allí puc veure a la meva mare; elegante, bella, jove, aliena als cops de la vida. Aquests que esperen després de la cantonada. També está el meu pare, amb el seu pél negre que contrasta amb el ros de mamá, i aquest bigoti que ho va acompanyar durant els seus anyes més jocosos. Segueixo passant págines i la pluja seguéis caient.

Pinso en la ingrata que és la gent. Aquesta que solia visitar-nos quan les coses anaven molt bé i que, per desgrácia, ens va abandonar al primer revés. On estaran ells? Segur que en algun lloc en el queal puguin seguir demostrant la seva eterna ingratitut. Ens va anar, i quedem els bons, els valents. Segueix caient aigua en l’exterior y de tant passar pagina, he sentir un fred humit que em cal els ossos. En la meva ánima també abriga la gelada de la nostalgia. Em sento sol y decideixo obrir una ampolla de vi. Son les Quatre de la matinada, peró no importa. El liquid elementé s l’unic capaç de calmar-me.

Encenc la xemeneia. Son només dos troncs que illuminen l’estada mentre la pluja es torna poderoso en l’exterior. Les flames proyecten estranyes formes en la paret i una boirina blava amaga per embolicar la casa. Sembla venir reptando des dels penya-segats. La nostalgia s’ha apoderat de mi per complet. En el meu cor sona una música de violí que em parteix en dos.

Si alguna vegada em recorda algún ,espero que sigui enfront d’un foc, amb la pluja caient, sobre els Camps i la llenya cremant en la xemeneia. Es el meu únic bitllet a la inmortalitat. El meu únic passatge per no convertir-me en aquesta ombra el rostre de la cual ha estat oblidat pert tots. Vaig sentir com el pánic va començar a apoderarse del meu cos en saber que no hi ha gens ja que pugui salvar-me.

Sergio Calle Llorens






No hay comentarios:

Publicar un comentario