LA PLUJA

Plovia mansament en l'exterior durant la matinada. Tenia un sentiment plaent amb la delícia del llit calent. Sentia l'aigua caient sobre les teulades. Relliscaven les gotes pels canalons del costat de la balconada. En el cel, un fort llampec va il·luminar l'estada i no va poder estremir-me quan el tro va sacsejar els finestrals. Vaig imaginar la meva platja que hores abans presenciava unes flames vermelles com a minúscules llegües de foc. Ara, en canvi, la tempesta ho inundava tot sense donar treva. Estava completament solament i a la meva ment van arribar records d'un altre temps en el qual els meus familiars no eren encara aquestes vagues ombres del passat. Una esgarrifança va recórrer la meva esquena. Vaig sentir alguna cosa similar a la por pel vertigen que produeix a tot ésser humà el record dels quals es van anar i, tal vegada, la certesa de no tornar a trobar-los mai.

Vaig pensar en la meva mare i en totes aquelles converses en veu baix al costat del foc. En el seu riure queda i màgic que va abrigar les nostres nits d'hivern. Vaig recordar les seves confidències, els seus secrets i els seus silencis. Nits d'hivern mediterrànies. Matinades màgiques en les quals la pluja també conquistava les seves zones querenciosas. Aquells pensaments em van estremir per complet. Vaig tractar d'imaginar en què pensaria la meva mare de la meva afició per l'escriptura, dels llibres que he escrit. Tal vegada els hagués agradat llegir-los. Tal vegada, li hagués encantat haver-se sabut un personatge essencial de les meves novel·les. Ella va ser la meva primera mirada, el meu cel ple d'estels. L'espatlla on em vaig prendre refugi. El meu pare, en canvi, era la saviesa errant. L'home al que acudir quan volia conèixer els arcans de l'univers. Els trobava a faltar.

La pluja em civilitza però també m'empeny a una forta malenconia. Una espècie de sotsobre controlat a la qual m'agrada acudir quan la solitud ve a buscar-me a la meva porta. Seguia plovent amb força i als meus ulls van acudir prestes dues llàgrimes salades i pures. Ja m'ho va avançar ella, la meva ànima sensible, que no *sensiblera, sofriria per la seva pèrdua més que cap dels seus fills. Plovia a bots i barrals en el meu cor i no abrigava consol. Seguirà plovent en una nit eterna, fosca i sense lluna. 

Sergio Calle Llorens