viernes, 27 de abril de 2012

PEP, GRACIES PER TOT


Guardiola acaba d'anunciar el seu adéu després de quatre anys dirigint la nau blaugrana en el azaroso mar del món del balónpie. Després de guanyar 13 títols, tal vegada 14 amb la copa  del Rei, el noi de Santpedor ha explicat les seves raons per acomiadar-se. Afirma haver-se buidatge i necessita omplir-se prenent-se un any sabàtic. Les seves declaracions han inundat el planeta de llàgrimes blaugranas. El plor no és solament pels campionats guanyats, sinó per la forma en la qual s'han aconseguit. Un estil pel bon joc, que, Pep explicava en anglès de la següent forma; “I have the ball, I pass the ball”. I tènia raó, perquè la tàctica dels culés ha estat sempre la de presentar-se en el partit i dir-li al contrari; veus la pilota? Doncs mira-la ben perquè no la vas a tornar a fer olor en tot el partit. Una tàctica que va copiar de Cruyff però que va superar, sense dubtes. Ara el mestre és Guardiola. Ha estat l'únic entrenador que ha guanyat tots els títols en una mateixa temporada. De la seva mà, els barcelonistes cridàvem Xavi, Messi i Iniesta, aquesta nit hi ha festa. I ens anàvem de copes per celebrar la borratxera de joc i de gols que ens conduïen sempre a aconseguir els títols; ja fossin copes d'Europa, campionats nacionals o mundialitos. 


Pep, senzillament, ha signat records històrics com obtenir 50 punts dels 56 possibles en la primera volta de la seva primera temporada, en la qual el seu equip li va endossar un 2-6 al Reial Madrid en el Bernabéu. El cervell del Barça ha estat la guinda al pastís d'un club que en l'última dècada ha guanyat tres lligues de campions, i amb jugadors en la seva gran majoria de la pedrera, enfront de la cartera blanca amb 937, milions d'euros, és a dir, 166.000 milions de les antigues pessetes. Pasta que només ha servit per fer literalment el ridícul davant el planeta futbol. Una dècada en la qual, repeteixo, la filosofia balompédica del Barça ha portat a Espanya a guanyar l'Eurocopa de 2008 i el Mundial de 2010, per no parlar dels èxits en les categories nacionals inferiors. 

Desgraciadament, mentre tots els bons afeccionats a l'esport en general, i al futbol en particular, han seguit extasiats els progressos d'uns jugadors blaugranes que semblaven trets de la play station 3, la premsa madrilenya ha sotmès a aquest gran tècnic a una pressió insuportable. Van arribar a inventar-se, fins i tot, teories conspirativas per justificar els èxits del Barca, i a acusar als mateixos jugadors que havien guanyat el mundial de dopar-se. Tot per no acceptar que hi havia, i hi ha, un club superior la mel del qual no està feta per a la boca de l'ase

Els déus van dotar a Guardiola i als seus nois de l'essència que fa als homes herois. Van guanyar i van perdre amb l'orgull intacte. Van viure i palmaron amb les botes posades i una pilota pegada a elles. Van fer realitat els somnis de la Masia; seny i rauxa. Arribava la gent blaugrana a l'estadi, del sud o del nord, i mentre una bandera ens germanava, els nois de Pep brillaven en la gespa cuan l'estel de Sirià. I tot sota la batuta d'aquest nen que vam veure per primera vegada en el Camp Nou com a aplegapilotes, en una semifinal de la copa d'Europa. Una imatge que tots conservem en la retina. Com aquella altra en la qual Pep llançava, com a jugador, un míssil a l'esquadra de la porteria de l'Atlètic de Madrid. I que dir d'aquell dia en el qual després de guanyar el mundialito, es tapava la cara per plorar com un nen que no pot aguantar la pressió. Una altra vegada la pressió.

Han estat unes temporades irrepetibles en la qual hem provat el nèctar de les victòries. Ens sabíem vencedors abans que els nostres baixessin de l'autobús. Un temps que recordarem per l'elegància, l'estil i les bones maneres dels soldats de Pep, tant dins com fos del camp. Fins i tot en el comiat, Guardiola ha acaronat la pilota, i no ha tirat pilotes fora. Queda per a la posteritat haver portat al poble triat a la terra promesa. Una terra que, a diferència de Moisés, els seus ulls han gaudit. Després de la gesta, alguns entenen la seva marxa com una mort. No obstant això, la llavor ja ha germinat en les noves generacions, i Pep serà com el mateix Cid Campeador; guanyarà batalles després de mort. Desperta Ferro!


Fins a sempre i gràcies per tot.


Sergio Calle Llorens

2 comentarios:

  1. Hijo, cuando escribes en catalufo me pienso mucho seguir entrando al blog... Pon al menos la traducción en castellano, por dios.

    Un saludazo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La versión en español está antes, jajaja. Un saludo hermano.

      Eliminar