¡LES DONES DE PLA: OMBRES, LLUMS I SILENCIS!

 

Entre les lletres amables i observadores que Josep Pla va deixar com a llegat, les dones que van creuar la seva vida sovint s’intueixen entre l’espessa boira del seu univers narratiu. Silencioses o evocades amb traços subtils, aquestes figures femenines van marcar la seva existència, encara que ell mai les posés al centre de la seva literatura. No és estrany, per tant, que el rastre d’aquestes dones quedi envoltat d’una aura melancòlica, com si fossin vides viscudes en els marges de les històries que Pla preferia explicar.

Adela Figueras: el primer amor

Adela Figueras, coneguda com a “la Menuda”, va ser una de les primeres dones a deixar empremta en el cor del jove Josep Pla. Es diu que era una noia de figura delicada, brillant i vital. La seva relació, breu i intensa, va estar marcada pel fervor propi d’una adolescència que començava a descobrir els paisatges de l’empordanesa vida sentimental. No obstant això, la distància social entre ambdós -ella de classe treballadora, ell de família terratinent- va acabar enfonsant aquella història abans que pogués madurar. Amb els anys, Adela es convertiria en un record esquívol, potser l’ombra del que podria haver estat un Josep Pla més tendre.

Aurora Sans: l’aventura parisenca

Més enllà del mosaic empordanès, Pla va trobar en Aurora Sans una figura femenina diferent. Van coincidir a París durant els anys en què ell intentava obrir-se pas com a corresponsal. Aurora era cosmopolita, vibrant, i representava tot allò que ell anhelava en aquell moment: la sofisticació d’una Europa moderna que li oferia un refugi lluny de la monotonia rural. La seva relació va ser tan apassionada com fugaç. Aurora no encaixava en el món auster i pragmàtic de Pla, i ell mai va semblar disposat a comprometre’s a res que no fos la seva ploma.

Francesca Cruanyes: la dona que va esperar

En Francesca Cruanyes, Josep Pla va trobar una dona que li oferia estabilitat i fidelitat. De totes les figures femenines, ella és la que més s’associa amb l’espai domèstic i amb la calma necessària per a l’escriptura. Francesca era discreta, pacient, i va ser clau per sostenir la seva vida quotidiana. Però la seva figura també esdevé un reflex melangósic: quina mena de felicitat pot tenir algú que espera sempre a l’ombra? Les paraules de Pla, sovint tan minucioses amb els detalls del paisatge, mai li van dedicar l’escalf que ella mereixia.

Les altres, i l’absència de la intimitat

Josep Pla mai va ser un escriptor que posés l’ànima sobre el paper de forma transparent. Les seves memòries esquiven les emocions profundes, com si fossin massa privades per ser compartides. Les dones que van marcar la seva vida semblen existir més com a fragments, esquitxades en frases mig dites i records incomplets.

El silenci de Pla sobre aquestes figures femenines podria ser interpretat com una forma de respecte, o potser com una incapacitat d’expressar tot el que sentia. Potser el seu amor per la terra, pels paisatges i pels detalls minússers del dia a dia no deixava espai per al reconeixement d’aquelles dones que, amb la seva presència, van donar forma a l’home que ell va ser.

Un llegat d’ombres

Les dones de Josep Pla, com les seves històries, viuen entre ombres. Són records difuminats, reflexos en un mirall antic que mai acaba d’estar net del tot. Potser és aquesta ambigütat la que les fa encara més fascinants: figures que, malgrat la seva invisibilitat, ens parlen de la solitud i de la melangia que sovint s’amaga darrere dels grans creadors.

En cada paràgraf de Pla, en cada observació del vent que travessa els camps empordanesos, sembla ressonar el murmuri d’aquelles dones que el van estimar, comprendre o simplement acompanyar en silenci. Elles són, al cap i a la fi, les veritables protagonistes invisibles de la seva vida.

Sergio Calle Llorens