EL SILENCI DEL BOSC

El bosc té el seu propi llenguatge; és qüestió d'entendre-ho. Llenguatge olfactori, llenguatge de signes i els idiomes diferents dels animals que ho habiten. Caminar de nit, o a mitjan tarda, amb els mussols buscant una talaia des d'on planejar els seus atacs nocturns, és un plaer quotidià. I en el meu caminar, avanço tractant de comprendre els sons del bosc fosc mentre el vent em murmura paraules a cau d'orella. És un plaer, ja els dic, caminar trepitjant la fullaraca pendent a aquests misteris ocults a la majoria dels mortals. Tal vegada, siguin massa aquells que temen caminar en els boscos quan regnen les ombres. No obstant això, trobada al nocturn molt excitant i evocador, sobretot aquí.

El problema del bosc és que, de vegades, es queda en silenci i llavors un tem més el que calla que el que diu. Aquesta sensació d'inquietud que produeix l'absència de sons. Llavors es pot intuir milers d'ulls clavats en la meva esquena que s'estarrufa. D'observador i caminante pas a sentir-me com una peça a la qual caçar. Per què calla el bosc quan la lluna s'amaga sota unes núvols. Al meu cap arriba aquests versos antics que deien més o menys així:

What the hammer? what the chain? 
In what furnace was thy brain? 
What the anvil? What dread grasp 
Dare its deadly terrors clasp? 

When the stars threw down their spears, 
And water'd heaven with their tears, 
Did He smile His work to see? 
Did He who made the lamb make thee? 

Tiger, tiger, burning bright 
In the forests of the night, 
What immortal hand or eye 
Dare frame thy fearful symmetry? 

Després comença a ploure en el bosc. La naturalesa em parla amb la veu dels trons i la flama dels llampecs. En altres paraules; la celestial pirotècnia que ha trencat el silenci del meu bosc. Què voldrà dir-me la repobla quan calla. Què voldrà expressar que ja no m'hagi dit ja. Tal vegada la tempesta es converteix en l'aliada del bosc quan aquest no vol compartir els seus arcans. 

És una nit fosca però té un ànima lluminosa en el bosc perquè de la seva contemplació i goig, neix la meva inspiració. De la mare naturalesa obtinc les respostes que porten la pau al meu esperit. Segueix caient la pluja i els meus peus ensopeguen amb uns bolets molt propis de la tardor. Molt a prop, un esquirol ha baixat des de l'imponent arbre a per algun aliment oblidat. El bosc parla i jo li escolto amb el respecte propi que sent un aprenent pel seu mestre. Segueix plovent, segueixo avançant. És el silenci del bosc. És el paradís.

Sergio Calle Llorens