L'ECONTRE II

Nosaltres també som humans, i com succeeix a la terra, al nostre planeta també hi ha diferents races. Les races son variades perquè arribaren de diferents orígens, encara que tots som, si fa o no fa, iguals, orgànicament parlant. Vull afegir que hi ha civilitzacions encara molt més avançades que nosaltres i vosaltres, i que en el passat, fa milers d’anys, ja van entrar en contacte amb la terra escampant diferents races pel globus. A partir d’aquí home i dona es van anar desenvolupant fins l’actualitat, encara que... als humans de la terra us resta molt de camí en l’escala evolutiva respecte als humans d’altres indrets del cosmos.

Observàrem que la vostra història és plena, entre d’altres fets, de guerres i excessiva crueltat, especialment en l’últim segle. Els darrers cents anys han estat molt intensos: importants descobriments científics, genocidis de grandíssimes proporcions, l’era nuclear, noves formes de violència, superpoblació, canvi climàtic, epidèmies, fam, avenç tecnològic i informàtic... tot ha anat molt ràpid, un ritme desproporcionadament vertiginós en el transcurs de la vostra història.  Nosaltres, preocupats pel vostre futur, vàrem dedicar vàries expedicions per establir contacte i crear germans que creixessin entre la resta, persones que aportessin quelcom diferent, que podessin crear una generació d’éssers de millor condició humana, amb més capacitat emocional, amb una empatia més desenvolupada i en alguns casos, amb facultats com la telepatia, genialitat, gran inquietud espiritual... No calia crear ments de gran potencial com ja s’havia fet en el seu moment amb Mozart, Einstein, Jesús de Natzaret o d’altres importants líders religiosos, amalgama d’enorme potencial intel·lectual i bondat humana. 

També s’hauria d’aconseguir, tard o d’hora, que la dona pugui tenir el seu lloc en la vostra societat. És a molts indrets, i encara a hores d’ara, ciutadana de segon ordre. Ha de patir maltractaments, humiliacions, vexacions sexuals, és obligada a prostituir-se... el que la situa directament en el llindar més baix de la comunitat, i això és terriblement preocupant, ja que homes i dones haurien d’anar de la ma plegats per poder avançar junts cap una societat més justa. Pensem que tot plegat és conseqüència del, encara, baix nivell evolutiu, sobre tot en els mascles, que sembla que arrosseguen d’una manera més clara que les femelles, la tendència tribal i que, independentment de l’entorn cultural i socioeconòmic que aquests hagin viscut, hi ha una marcada resistència a no abandonar alguns costums ancestrals i això perjudica a la humanitat en general. La nostra intervenció es pot considerar com un atac a algunes tradicions mil·lenàries, i ho entenem, és per això que és molt important fer-ho en el decurs del temps, sense cap pressa, però de manera efectiva.

La Maria captava amb total atenció les paraules de la Jaddiba, i paral·lelament a la seva explicació descobria en aquelles imatges, l’evolució de la història en els darrers temps, i vist des d’una perspectiva aliena, era autènticament vergonyós adonar-se’n de que els habitants del planeta blau s’havien convertit en els seus propis depredadors.

Ara començava a entendre perquè ella s’havia sentit, des de que podia recordar, tan lluny d’aquells a qui coneixia. La seva dissemblança l’havia apartat de la col·lectivitat fins arribar al present. No entenia aquell entorn que practicava constantment la violència vers els seus congèneres i ara comprenia, millor que mai, perquè això la turmentava.

- I... una pregunta, va interrompre la Maria. Com es possible que siguem germanes?...

-  El ginecòleg que portava a la teva mare era un dels nostres. Ara ja no col·labora a la missió però durant uns quants anys terrestres va servir a la causa. La teva mare volia tenir un fill però no podia quedar-se embarassada. El cas és que en unes proves mèdiques s’aprofità la ocasió per efectuar el que coneixeu com inseminació artificial, que en aquell temps no es duia a la pràctica. N’hi va haver prou amb una sola vegada. Ella sempre va pensar que havia estat un miracle...

- Llavors el meu pare...

- No és el teu pare biològic. El teu pare, bé, el nostre pare, és el qui coneixeu com el Senyor Amadeu, el ginecòleg de la teva mare, i que en realitat es diu Fhertwe i resideix actualment a un bonic lloc del planeta 28. És ja molt ancià. Durant la seva estada a la terra va inseminar 3 dones, però només un embaràs va acabar bé... i per això ets ara aquí. En aquell període de temps hi havia un altre ginecòleg de Mighop operant a la zona. Va deixar un fill, en aquest cas es tractava d’un nen, és diu Ernest Sánchez i és, en l’actualitat, artista plàstic, doncs se li va atorgar el do de l’art, de la pintura.

- I... tenim la mateixa edat? Tu i jo vull dir...

- Jo sóc una mica més gran, però proporcionalment sóc una xic més jove que tu doncs al nostre planeta l’esperança de vida és d’uns cent deu anys. Això és part de l’evolució. L’ésser humà té tendència a viure cada cop més temps, de fet aquí a la terra ja heu pogut experimentar aquest fenomen. Hi ha cada cop més mitjans mèdics per allargar la vida i es procura que aquesta sigui amb les millors condicions.

- I... com ho feu per parlar de forma... com ho diria? Telepàtica? I en la meva llengua!

- És una capacitat extra sensorial que tenim i que tu també tens... però no s’activa sempre. Es posa en funcionament només quan ets a prop de persones amb qui tens lligams de consanguinitat, emocional o kármica. Respecte a la llengua, com tot, és qüestió d’aprenentatge, no hi ha més misteri.

Després de la profitosa conversa amb la Jaddiba, es miraren tendrament i es fongueren en una llarga abraçada. La cara d’ambdues reflectia la torbació de l’encontre i els seus ulls s’ompliren de llàgrimes d’emoció.

- Voldria dir-te una última cosa... Seria necessari que tots els qui sou fills d’aquelles inseminacions tingueu descendència. La cadena no ha de parar.

Sense saber com, es trobà dempeus al costat del cotxe. Notava encara l’escalfor del cos de la germana de l’espai que l’estrenyia ben fort transmetent-li tot el seu amor fraternal. Mirà amunt instintivament i pogué veure com l’aparell volador es perdia a la llunyania confonent-se amb els estels del firmament.

Es quedà palplantada una bona estona enmig de la penombra escoltant els grills de nou i alguna granota que raucava cap al fons del bosc espès. El que li havia passat era tan inversemblant que no ho podia explicar a ningú però sentia, per primer cop a la seva vida, que tot prenia sentit. Li sabia greu que la mare hagués mort cinc anys abans sense saber-ne res de tot plegat, però seguidament pensà que era millor així.

Mirà el rellotge i increïblement només havien passat uns minuts però tampoc podia comprendre de quina manera s’havia introduït en aquella nau ni res del que acabava de viure.

Va entrar al vehicle, i mentre conduïa per aquell camí forestal mirà pel retrovisor que li va retornar una imatge sorprenentment bella. Ja no era la mateixa Maria.

Els qui la coneixien estaven intrigats. Aquella no era la mateixa noia de sempre. Des de feia unes setmanes els seus ulls mostraven una fulgència inusual. A la feina, al veïnat, al bar, a la fleca, al banc... tothom se’n adonava.

Però només ella, sabia íntimament que li passava. Era una altra persona. Des del seu encontre amb la Jaddiba que ja no plorava. Sentia un goig permanent dins el seu pit. Cantava mentre treballava, s’havia comprat la roba de mitja botiga. Havia canviat de pentinat, anava a un club d’amistat. Mostrava tota la seva bellesa allà a on anava i fins i tot els homes la contemplaven amb carnal interès.

Aquell dimecres, tal com tenia per costum, es trobava esmorzant al bar situat enfront el despatx on treballava. Llegia la premsa per posar-se al dia mentre assaboria el cafè. Estava gairebé finalitzant l’exemplar quan a la secció de Cultura li va cridar l’atenció un breu titular: “Mostra d’Art anual a la sala Omega. Aquest divendres s’inaugura la mostra d’art contemporani més esperada de l’any. Els artistes que hi exposaran son:...” La notícia seguia amb una llista de dotze noms i un d’ells li va cridar l’atenció: Ernest Sánchez. Es va quedar pensant uns segons. On havia sentit aquell nom?...

- Es clar! Va dir sorpresa.

Va recordar que aquell nom corresponia al pintor de qui li havia parlat la Jaddiba.

Enmig de l’excitació se li va vessar el que quedava a la tassa damunt la taula, provocant que l’atrafegada cambrera la mirés amb certa irritació. Les mans li tremolaven de l’emoció en descobrir que aquell home existia.

Arribava una mica tard, la presentació ja havia tingut lloc i no sabia encara qui era qui en aquella sala plena d’artistes.

Cabell recollit, llargues arracades d’antiquari i un discret, però afavoridor, vestit de color verd esmaragda... La Maria estava ben atractiva aquella tarda.

Caminava lentament, barrejant-se amb la resta de visitants. La sala era molt gran i es repartia en les dues plantes d’un edifici emblemàtic de la ciutat. Moguda per un impuls va pujar al pis de dalt. Allà hi havia més quietud. A banda i banda d’un ample passadís s’obrien diferents sales d’exposició. Una música suau i misteriosa junt a una atmosfera fosca li van cridar l’atenció i va entrar en una d’elles. En el primer instant se sentia engolida per la foscor però en menys d’un minut els seus ulls es van anar adaptant a la foscúria i podia veure que es tractava d’una curiosa posada en escena. El terra folrat amb moqueta ofegava el so de les seves passes que es feien mudes i semblava que era en un altre mon. Les parets negres mostraven les diferents obres fetes amb una estranya tècnica. La pintura fosforescent mostrava impactants representacions que no la deixaven indiferent, tot i que d’entrada, no acabava d’entendre el missatge de les obres.

Es trobava concentrada mirant el quadre número tretze, titulat Fam. Una tela de grans dimensions amb un fons color metall amb dosis de rovell i amb un pèsol al bell mig. Ho trobà molt significatiu i començà a interessar-se per la resta de treballs...

Algú va entrar. La Maria estava atrapada pel que veia i no podia apartar la vista dels quadres.

- És un nen, un infant... Va dir la veu masculina des del seu darrera.

Sobresaltada la noia va fer un pas enrere però sense girar-se del tot.

- Perdoni, l’he espantat. Em sap greu.

- No es preocupi. Es que m’he endinsat en aquests colors i textures i  no l’he sentit entrar...

La representació número 24, i que la Maria portava una estona admirant, era molt curiosa... Una figura femenina exhibia una ma amb llargues urpes i amb aquesta s’havia esquinçat el vestit mostrant la panxa rodona i prenyada. Es podia veure, com en una ecografia, un fetus en avançat estat de gestació que tenia el ditet a la boca i suportava en el seu cap una esfereïdora corona d’espines. La Maria sentí un calfred en veure aquesta imatge.

- És fantàstic... va mormolar.

El noi que encara restava per allà, digué:

- Veig que capta amb molt d’interès el contingut de les meves obres...

La noia se sentia avergonyida pel seu desconeixement.

- Ho sento. Sóc una ignorant en qüestió d’art. Jo...

- No s’ha de disculpar! No és pas qüestió d’haver estudiar una carrera, si no de percebre. El que vull expressar en cada una de les meves trenta-tres manifestacions artístiques penso que vostè ho està sentint, ho està entenent molt bé. Ho puc percebre en la seva expressió, en el seu entusiasme.

- Caram. Gràcies... la Maria agraí la foscor d’aquell lloc perquè sentia com l’escalfor s’apoderava de les seves galtes.

- Bé, em presento. Em dic Ernest Sánchez. Digué el noi tot allargant-li la ma.

Fins aquell moment havia parlat amb ell gairebé d’esquena i ara no gosava girar-se del tot. La seva respiració s’accelerava i en un ràpid moviment visual pogué observar com les obres que mirava estaven signades amb les inicials E.S. Com no se’n havia adonat abans?

L’Ernest esperava que la noia voltés.  La Maria es girà de manera torbada i li atansà la ma.

- Encantada, jo em dic  Maria... Maria Pallàs.

El noi, d’una edat aproximada a ella es mostrà com un home atractiu, de cabells foscos, ulls negres, nas lleugerament corbat i afectuós somriure.

Unes veus a la sala del costat el van fer sortir a fora. Els mitjans de comunicació volien entrevistar a tots els expositors. Abans de marxar li donà una tarja de visita a la Maria per si tenia algun interès comercial en les seves obres. Ella la va prendre sense saber que dir i li va semblar com si ell li volés dir alguna cosa amb els ulls però els micròfons i càmeres s’obriren pas entre ambdós i l’Ernest es va perdre entre una munió de gent que li feia preguntes.

Múltiples sensacions envaïen el seu cos i la seva ànima. Conèixer-lo havia estat magnífic. Una punxada, com un corrent elèctric, li havia travessat el cos a l’alçada del plexe solar en experimentar el contacte de la seva ma. Havia sentit una clara onada de desig que l’havia sacsejat de dalt a baix. El seu tacte, la seva olor, el to de la seva melosa veu l’havien fet fràgil i luxuriosa irremeiablement. S’hi hauria abandonat allà mateix si no hagués estat per la intervenció dels periodistes. I, el que més la torbava era que li havia semblat veure algun senyal en ell que li feia pensar que també havia sentit el mateix...

En els dies posteriors alguns mitjans es feren ressò de l’exposició  i va poder veure l’Ernest en alguns mitjans informatius. Després, com acostuma a passar amb les noticies, es va esvair la noticia fonent-se de nou en el silenci mediàtic.

Plovia a bots i barrals. Un xàfec de principi d’estiu cobria el cel i els carrers d’aquell diumenge. La Maria que no havia sortit de casa, era amb el cos abandonat a la ganduleria tot ocupant la llargada del sofà de tres places. Allargà la ma fins la taula, agafà la tarja i tornà a llegir el text:

- Ernest Sánchez. Artista – Pintor. Tel. 888 090909

Penjava i despenjava el telèfon. No s’atrevia a prémer les tecles numèriques.  Pensava, racionalment,  que potser tot havia estat producte de la seva imaginació  i d’una enorme casualitat. Que l’encontre amb la Jaddiba potser es tractava d’un somni estrany... O que potser havia malinterpretat el suposat senyal de desig en l’Ernest...

Tornà a teclejar, i aquest cop, amb el cor bategant-li fortament, marcà totes les xifres. Esperà el so de la línia.

- Si? Digui’m?

No hauria pensat mai que li costaria tant pronunciar unes senzilles paraules.

- Hola... digué vacil·lant i amb un fil de veu.

- Hola. Amb qui parlo? Preguntà l’Ernest.

-Sóc Maria Pallàs. Ens vàrem conèixer a la Galeria Omega.

Es produí un breu, però significatiu, silenci.

- Dóna’m la teva adreça.

No havia passat gaire més de mitja hora quan sonà el timbre de la porta. Era ell. Amb els cabells i la roba mullats per la pluja. Restava en silenci sota el marc de la porta mirant fixament a una Maria que se sentia neguitosa com mai. Ningú va pronunciar un sol mot. Es fitaven mútuament cercant en els ulls aquella veritat que els unia. L’Ernest feu un pas endavant i la noia, en resposta al seu llenguatge corporal, l’atansà cap a ella. Li va treure aquella jaqueta xopa i prenent-lo de la ma el conduí cap al sofà de la sala.

- Saps qui sóc? Va preguntar la Maria.

- I tu? Què saps de mi? Va dir ell.

La Maria va anar un pas més enllà en la conversa.

- Has conegut a la Jaddiba?

Com a resposta el noi apartà els rossos cabells de la cara de la Maria, contemplant la bellesa de la seva pell, resseguí amb els dits el perfil del seu nas fins a morir als seus llavis rosats. Els ulls de la Maria s’ompliren de llàgrimes. Era tan gran l’emoció, que no podia evitar abandonar-se al domini d’aquell sentiment de profunda complicitat. Una d’aquelles llàgrimes baixà rodolant precipitant-se coll avall, la segona llàgrima va ser presa pel bes de l’Ernest, que embogit, la cercava amb els ulls closos. La boca humida de la noia s’obria en clar senyal de desig. Emergia en ella una avidesa incontrolable, com la que experimentà aquell dia, en aquell primer instant.

La tarda plujosa i la nit que la seguí, van ser testimonis d’aquella passió desfermada, d’aquell amor predestinat que protegia un missatge, unes confidències. Un llegat que venia de molt lluny.

S’havien trobat i coneixien quina era la seva particular comesa.

Cinc anys després.

Última hora de la tarda. Un parc infantil. Pares, mares, avis, iaies, criatures de curta edat, cotxets i cadiretes, crits, disbauxa i algun espargit plor. És l’escenari habitual de cada tarda.

Una parella arriba a l’àrea de joc amb el seu infant. S’aturen a un banc que resta buit a un extrem de la zona. El nen juga amb la sorra junt a d’altres menuts. Riu feliç, salta, fa cabrioles i corre al darrera dels companys de diversió. La criatura, de sobte, es queda aturada durant uns segons mentre una nena l’estira de la maneta per jugar plegats. El nen resta immòbil, amb la mirada perduda en el cel, un cel immensament blau, sense núvols. Talment com si estigués pendent d’alguna cosa molt important.

Inesperadament surt esperitat tot cridant:

- Mare, mare! La veu m’ha dit que ens hem de trobar aquesta nit on tu ja saps. Que l’avi em vol conèixer!

 Zinnia