Em sento
buit i les nits se’m fan molt llargues. No hi ha gens que jo pugui fer
per canviar la realitat circundant. Gents que pugui aportar als altres. Les
meves idees no valen gens, els meus textos no suponen variación alguna per al món
que m’ha tocat viure. Malgrat aixó, només em sento ben escrivint o contemplant
el mar. Contemplo, miro y analitzo. Després llegeixo reflexiono i estudi. Estudiar
signifiar dir, integrar, detallar, rebutjar, i finalmente decidir el que no té
importancia i el que no. Estudiar és carícia mental més sublim que es pot
produir. De tot el meu estudi, els meus conciutadans no traurien gens en clar.
Evito pensar en la meva ineficácia com a home pensant y em
perdo en les riberes de conoixements oblidats. El meu Mestre de cábala em nota
distret i amb desenganxo als ensenyaments. En aquests moments, crido a alguna ánima
caritativa irlandesa per practicar en la vella lengua gaélica que els dos
estiment tant. No té utilitat alguna peró es un plaer lliscar aquestes paraules
per la meva boca. La mateixa que después ús per parlar Anglés o catalá, i ho
faig per fugir de tot i de tots. Fins i tot d’aquesta ombra tan allargada i
pesada que li ha donat per seguir-me a totes parts.
Al món actual, tot es valora per que tens en la butxaca, mai
pel que tens en el cap. A qui li podria interessar que passo el temps entre la
boira del temps i llibres inclasificables. Estic convençut que estic fora de
temps y de lloc. Tota aquesta charlatanería que m’envolta m’esgosta; els
politics, els periodistas, els tertulianos, el poble pla han acabat per
amargar-me la existéncia. Vull marxar-me avanci en el temps o cap a enrere per
retrobar-me amb la vella Irlanda. Allí vaig anar realmente feliç. En aquellles
terres verdes vaig estimar en tres idiomas i vaig aprendre a conéixer-me de bo
de bo. Ja no hi ha gens d’aquell home. Només una ombra gairebé tan pesada com
la sinistra forma que em persegueix a totes parts. Em fallen les forçes i els ánims.
No reconec al tipus que em mira des de l’altre costat del mirall. Tal vegada
sigui el moment d’acabar amb tot, d’anar a peir, per fi, a la illa dels
naufragis. Només, saben que la noticia de la meva desaparició no arribaría a
afectar en gens, ni mica als quals em van conéixer. Tristesa que m’arribar per
la meva lucidesa y per saber-me un complet inútil.
Sergio Calle Llorens
No hay comentarios:
Publicar un comentario