Cau la pluja queda, silenciosa i mágica a aquesta riba del
mediterraní. Des de lluny se sent la cançó trista del mar amb la seva
bressolada eterna. Aquest mar que estableix la meva posició al mon d’una forma
precisa, la meva més absoluta insignificancia. Quan la mar rugeix entonce la
meva més absoluta ignorancia. L’home del temps tenía raó, plouria durant tota
la nit. A cada estona, els llampecs van illuminant la meva habitació com un
herald d’un altre temps, d’una altra época en la qual persones que ja es van
convertir en ombres m’explicaven histories on la tempestat i la pluja tenien
gran importancia. Histories de naufragis, de pors y de terror.
Segueix plovent y a la mema ment vénen imatges guardades en
algún racó de l’atic de la meva memória. Assec pena molta pena. També pluvial la
nit que ella va moir. També els núvols descarrecaven amb pluja la matinada que
la vetllem per dir-li l’últim adeú. Des de llavor, la lluna ha seguit sortint i
la pluja ha continuat caient sobre els racons d’aquella casa que ja no es seva,
que ja no és de ningú pero que conserva els records d’una familia que va ser feliç
en aquelles llargues nits d’hivern.
On anirán les ánimes del morts. I si estan a prop: podrán
verure’ns? Intueixo les despostes, pero és massa horrible pensar en elles. En
qualsevol cas, aquest ser estimats només viuen en els postres records i, de
vegades, ni aixó. Pero aixó, m’aixeco a ceguees y tom entre les meves mans un
vell álbum familiar amb fotos de tots nosaltres. Allí puc veure a la meva mare;
elegante, bella, jove, aliena als cops de la vida. Aquests que esperen després
de la cantonada. També está el meu pare, amb el seu pél negre que contrasta amb
el ros de mamá, i aquest bigoti que ho va acompanyar durant els seus anyes més jocosos.
Segueixo passant págines i la pluja seguéis caient.
Penso en la ingrata que és la gent. Aquesta que solia
visitar-nos quan les coses anaven molt bé i que, per desgrácia, ens va
abandonar al primer revés. On estaran ells? Segur que en algun lloc en el queal
puguin seguir demostrant la seva eterna ingratitut. Ens va anar, i quedem els
bons, els valents. Segueix caient aigua en l’exterior y de tant passar pagina,
he sentir un fred humit que em cal els ossos. En la meva ánima també abriga la
gelada de la nostalgia. Em sento sol y decideixo obrir una ampolla de vi. Son
les Quatre de la matinada, peró no importa. El liquid elementé s l’unic capaç
de calmar-me.
Encenc la xemeneia. Son només dos troncs que illuminen l’estada
mentre la pluja es torna poderoso en l’exterior. Les flames proyecten estranyes
formes en la paret i una boirina blava amaga per embolicar la casa. Sembla
venir reptando des dels penya-segats. La nostalgia s’ha apoderat de mi per
complet. En el meu cor sona una música de violí que em parteix en dos.
Si alguna vegada em recorda algún ,espero que
sigui enfront d’un foc, amb la pluja caient, sobre els Camps i la llenya
cremant en la xemeneia. Es el meu únic bitllet a la inmortalitat. El meu únic
passatge per no convertir-me en aquesta ombra el rostre de la cual ha estat
oblidat pert tots. Vaig sentir com el pánic va començar a apoderarse del meu
cos en saber que no hi ha gens ja que pugui salvar-me.
Sergio Calle Llorens
No hay comentarios:
Publicar un comentario