LA NIT MÉS LLARGA

Em sento buit i les nits se’m fan molt llargues. No hi ha gens que jo pugui fer per canviar la realitat circundant. Gents que pugui aportar als altres. Les meves idees no valen gens, els meus textos no suponen variación alguna per al món que m’ha tocat viure. Malgrat aixó, només em sento ben escrivint o contemplant el mar. Contemplo, miro y analitzo. Després llegeixo reflexiono i estudi. Estudiar signifiar dir, integrar, detallar, rebutjar, i finalmente decidir el que no té importancia i el que no. Estudiar és carícia mental més sublim que es pot produir. De tot el meu estudi, els meus conciutadans no traurien gens en clar.

Evito pensar en la meva ineficácia com a home pensant y em perdo en les riberes de conoixements oblidats. El meu Mestre de cábala em nota distret i amb desenganxo als ensenyaments. En aquests moments, crido a alguna ánima caritativa irlandesa per practicar en la vella lengua gaélica que els dos estiment tant. No té utilitat alguna peró es un plaer lliscar aquestes paraules per la meva boca. La mateixa que después ús per parlar Anglés o catalá, i ho faig per fugir de tot i de tots. Fins i tot d’aquesta ombra tan allargada i pesada que li ha donat per seguir-me a totes parts.

Al món actual, tot es valora per que tens en la butxaca, mai pel que tens en el cap. A qui li podria interessar que passo el temps entre la boira del temps i llibres inclasificables. Estic convençut que estic fora de temps y de lloc. Tota aquesta charlatanería que m’envolta m’esgosta; els politics, els periodistas, els tertulianos, el poble pla han acabat per amargar-me la existéncia. Vull marxar-me avanci en el temps o cap a enrere per retrobar-me amb la vella Irlanda. Allí vaig anar realmente feliç. En aquellles terres verdes vaig estimar en tres idiomas i vaig aprendre a conéixer-me de bo de bo. Ja no hi ha gens d’aquell home. Només una ombra gairebé tan pesada com la sinistra forma que em persegueix a totes parts. Em fallen les forçes i els ánims. No reconec al tipus que em mira des de l’altre costat del mirall. Tal vegada sigui el moment d’acabar amb tot, d’anar a peir, per fi, a la illa dels naufragis. Només, saben que la noticia de la meva desaparició no arribaría a afectar en gens, ni mica als quals em van conéixer. Tristesa que m’arribar per la meva lucidesa y per saber-me un complet inútil.

Sergio Calle Llorens