ONCLE PASCUAL

Una gran part dels homes de la familia Llorens han estat garebé sempre dominats per les seves dones. L´oncle Pascual no va ser cap excepción. La seva esposa, que per cert va morir a Brasil, va anar un Sergent que li va fer la vida imposible, o almenys aixó és el que jo record. Crec que eren els dissabtes quan ell manaba a la meva germana a un extrem de la casa y a mi al l`altre per vigilar. Temia, i era per témer-li, que el seu volguda Concha anés a enxampar-li amb un cigar en la boca. I mentre nosaltres vigilávem, ell ens cantava unes sardanes i empassava fum.

L`oncle Pascual era un home peculiar, andarín com tots els de la familia, que movia els seus ulls blaus amb una rapidesa increíble. De ment curiosa i amb un sentir de l´humor poc freqüent. Lamentablement la seva dona no apreciava molt la mirada que el seu estimat tenía del món.

Desgraciadament , el nostre oncle va morir massa aviat fent bona la canço de Billy Joel:

                                                   “only the good die Young”.

Quan passeig per la platja on va morir després de donar-se un bany en el mediterrani, és imposible no pensar en ell. I mira que han passat anys. També em ve al capdavant, el seu petit xalet on un dia vam haver d`espearar fins a les sis de la tarda per menjar la paella de la tía Concha. I és en aquesta platja on me pregunto com és posbile que tots els Llorens es deixin arruinar la vida per dones amb tan mal carácter. Per més que ho pensó con aconsegueixo entendre peró clar, óbviament, jo de dones entenc molt poc i mai he trobat a cap que em estimat gens ni mica. El cas és que, de vegades mentre em banyo amb la bressolada del mar a l´hora de la inclinaçió ideal de la tarda, arribo a la conclusió que no sé gens de gens, deixant-me portar pel corrent encara que sigui, como deia l`oncle Pascual, fins al fons del mar. 

La vida amb les dones pels Llorens és una caixa de bombons del que sempre surt un de dolent per collons.

¡Que l´hi diguin al pobre oncle Pascual!

Sergio Calle Llorens