LA NIT

M'agrada reflexionar i, si és de nit, molt més. No hi ha res com asseure's a pensar quan les ombres regnen amb l'única companyia del silenci dormit. Imagino que tot és conseqüència de la meva tirada a la nit i les seves coses. Ahir mateix reflexionava per aquella dama que vaig deixar en Ámsterdam i en els petons que no ens va voler regalar la destinació. També pensava en el ràpid que discorre el temps i sembla que va ser ahir quan gaudia del primer amor al costat de la meva pàtria mediterrània. Ella solia dir-me en anglès que la meva preocupació pel transcórrer del temps tenia una mica de barroc i després, clar, s'estenia amb una explicació certament sesuda.

 In baroque’s poetry there’s a series of central topics; the caducity of life, of the flowing time, the constant presence of death, the evidence that being born is starting to die.

No crec en absolut que estigui preocupat pel pas del temps sinó en el seu desaprofitament. I això que no passa un dia sense que em vagi a un bosc a contemplar les belleses de l'univers. Temo més que la mort que un dia descobreixi totes les hores que he malgastat en ximpleries vàries. Diuen, en qualsevol cas, que un home ha complert amb la vida quan ha tingut un fill, ha plantat un arbre i ha publicat un llibre, així que jo he complert de sobres. La meva prosa i les meves preocupacions no són un retret a la mort sinó a la vida. Un contrast entre l'infinit i el finit i la meva condició humana com un ser descentrat la insignificància del qual frega l'absurd.

 Passar per la vida sense deixar petjada, sense deixar res darrere és un sentiment que deu ser molt dolorós. També viure pugues ser-ho quan aquesta malaltia anomenada tristesa es cola a la teva casa sense invitació prèvia, com la sogra, i es queda durant setmanes i mesos.

 Pensava en tot després d'haver assistit al funeral del pare d'un vell amic de la infància. Desconec si l'home en qüestió ha deixat alguna cosa després del seu pas per aquesta vall de llàgrimes però, a tenor pels presents a l'esdeveniment, estimo que no li tiressin molt de menys. No sé per què però em vaig acordar una vegada més que la mort no és el problema sinó la vida i per això, vaig començar a cantussejar allò de;

Nobody loves you when you’re down and out

Nobody sees you when you’re on cloud nine

Una vegada la nit em va embolicar amb les seves boires blaus, els seus silencis i les meves reflexions quan la resta de la humanitat dorm i jo, aliè a ella, segueixo intentant desxifrar els arcans de l'univers. Vaig treure algunes notes a la vella guitarra i vaig seguir cantant aquesta vella tonada oblidada;

Nobody loves you when you’re old and grey

Nobody needs you when you’re upside down

Everybody loves you when you’re six foot in the ground

La nit, ay la nit.

Sergio Calle Llorens