M'agrada reflexionar i, si és
de nit, molt més. No hi ha res com asseure's a pensar quan les ombres regnen
amb l'única companyia del silenci dormit. Imagino que tot és conseqüència de la
meva tirada a la nit i les seves coses. Ahir mateix reflexionava per aquella
dama que vaig deixar en Ámsterdam i en els petons que no ens va voler regalar
la destinació. També pensava en el ràpid que discorre el temps i sembla que va
ser ahir quan gaudia del primer amor al costat de la meva pàtria mediterrània.
Ella solia dir-me en anglès que la meva preocupació pel transcórrer del temps
tenia una mica de barroc i després, clar, s'estenia amb una explicació
certament sesuda.
No crec en absolut que
estigui preocupat pel pas del temps sinó en el seu desaprofitament. I això que
no passa un dia sense que em vagi a un bosc a contemplar les belleses de
l'univers. Temo més que la mort que un dia descobreixi totes les hores que he
malgastat en ximpleries vàries. Diuen, en qualsevol cas, que un home ha complert
amb la vida quan ha tingut un fill, ha plantat un arbre i ha publicat un
llibre, així que jo he complert de sobres. La meva prosa i les meves
preocupacions no són un retret a la mort sinó a la vida. Un contrast entre
l'infinit i el finit i la meva condició humana com un ser descentrat la
insignificància del qual frega l'absurd.
Nobody
loves you when you’re down and out
Nobody sees
you when you’re on cloud nine
Una vegada la nit em va embolicar amb les seves boires blaus, els seus silencis i les meves reflexions quan la resta de la humanitat dorm i jo, aliè a ella, segueixo intentant desxifrar els arcans de l'univers. Vaig treure algunes notes a la vella guitarra i vaig seguir cantant aquesta vella tonada oblidada;
Nobody
loves you when you’re old and grey
Nobody needs
you when you’re upside down
Everybody
loves you when you’re six foot in the ground
La nit, ay la nit.
Sergio Calle Llorens
No hay comentarios:
Publicar un comentario