UN DESIG

Sempre he volgut desaparèixer. Buscar refugi en una casa en algun lloc de Vall d'Aran. Veure caure la neu. Deixar passar el temps amb un bon llibre a la mà. Passejar pels boscos propers. Escalfar-me al costat del foc. Sempre lluny de tots aquests xerraires que pretenen vendre'm una part del món que mai m'ha interessat.

No sé d'on em ve aquest desig de desaparèixer, de passar desapercebut, de no ser visible als ulls dels altres. Abans no era així però la vida, o les circumstàncies han canviat tant. Tal vegada sigui jo el que ha canviat. No podria assegurar-ho. 

Aquest somni meu de desaparèixer només és equiparable al desig dels altres perquè desaparegui. En això estem empatats. No obstant això, un dia, caminava pel perillós camí de la crítica més despietada, quan la vaig trobar. Té el pèl vermellós, una pell blanca com la llet i unes pigues que, expliquen, és el passatge per semblar-se massa als àngels. Des d'aquest moment, somni que desaparec al costat d'ella en algun lloc. Podria ser l'illa dels naufragis en el mediterrani, o una masia catalana i, fins i tot una casa de fusta a les muntanyes del Vall d'Aran. Ja no m'importa tant, l'on, però sé que al final trobaré aquest lloc que tant he estat enyorant. Em guia ella, o la guio jo. La destinació està simplement molt a la vora. Desaparèixer no és una fugida sinó un intent de protegir-me d'un món hostil. Troncs cremant que li faran competència al nostre voler. Llibres savis que ens abrigaran l'ànima i la lluna brillant en la volta celestial. No demano gens més. I que no em trobin mai.

Sergio Calle Llorens