A LA MEVA MARE

Mare no hi ha més que una, i com la meva cap. Va morir ja fa tres any i, encara que algunes vegades m'ha temptat la idea d'escriure-li algunes lletres en la nostra llengua secreta, sempre hi havia alguna cosa que m'ho impedia. Però avui una sèrie de coincidències i sensacions estranyes m'han portat a prendre la ploma i començar a traces algunes frases inconnexes. D'aquí, ha sortit aquesta carta.

Et vas anar com vas viure, sense fer molt soroll però deixant una petjada indeleble. Et vas marxar sense mirar enrere, en una freda matinada. Els carrers coberts d'aigua i la lluna no va poder ser testimoni de la teva partida. Va ser fàcil, se't va parar el cor i vas morir lluny d'aquell brut hospital on mai vas voler anar a parar. Ho vas aconseguir.

M'hagués agradat dir-te adéu una vegada més, i no imagino una millor forma de fer-ho que fent-te una abraçada. Un epíleg agarrat per a dues persones que es coneixien a la perfecció. Al cap i a la fi deu ser cert allò que diuen del cordó invisible que uneix a les mares amb els seus fills. Encara avui em costa fer-me a la idea que ja no estàs. Una vegada, fins i tot, vaig agarrar el telèfon per cridar-te i explicar-te una d'aquestes històries divertides que tant t'agradaven, per descobrir que no hi havia ningú a l'altre costat de l'aparell.

En qualsevol cas, tenies raó, no podrem oblidar-te mai, ni encara que volguéssim. Imagino que la immortalitat és impossible però tu, com totes les persones volgudes, viuràs en les històries que els expliquem als altres. Després, quan ja no estiguem, et convertiràs en ombra com tots nosaltres. Tal vegada algú en algun lloc vegi una foto teva; rossa, somrient, amb la mirada i vaig tractar de destriar que tipus de persona eres. Segur que no podrà, ni somniar-ho, descobrir el teu ser. Per cert, ara que m'acordo, no va tenir ni puñetera gràcia que t'anessis en el dia de tots els sants. Mira que t'agradaven les bromes. Recordo una vegada que em vas dir que anaves a treballar cantant en els bars i que jo havia de passar el platet. Com t'agradava riure't de tots nosaltres. També m'acordo d'aquelles fredes nits, asseguts enfront del foc, explicant històries d'uns altres temps i altres gents que, com tu mateixa, es van anar. El foc projectava ombres a l'habitació i jo em sentia el nen més protegit del mon. Les teves històries em van captivar sempre. Avui dia, empro el mateix ritual amb els teus néts; encenc el foc i els relato aquests secrets de família que tant ens divertien.

T'alegraria saber que aquest estiu vaig ser a Madrid per reunir-me amb tots els Llorens. Allí estaven tots vinguts de tots els llocs d'Espanya. Tots em van tractar amb deferència per ser el teu fill, a tots els va agradar saber que estem bé, però tots sense excepció et troben a faltar. Va ser un dia increïble en Alpedrete i vaig sentir molt que no estiguessis allí amb mi. 

Molt ràpid serà nadal i ens asseurem tots a sopar a la taula. Estarà fins i tot el vostre últim nét que, per cert, és ros com gairebé tots els Llorens valencians. Benvolguda mare, se m'acaba el paper i no és que no se m'ocorri res que dir-te, és que crec que t'ho vaig deixar tot dit en vida. No se'm va quedar ni una carícia per donar-te, ni un comentari que fer-te. Aquesta carta no és per tu, sinó per mi que em sagna el cor cada vegada que t'estranyo. En fi, vull donar-te les gràcies per tot, a tu i al meu pare. Si ho veus per aquí, li fas una abraçada de la meva part. Digues-li que intento seguir el seu exemple. Bé et deixo que avui el dia ha clarejat ennuvolat i el vent que arrossega les fulles, murmura el teu nom: Consuelo, el que yo no encuentro.

Fins a sempre