Quan era petit
sentia angoixa abans dels partits. Solia ser un sentiment que se m'agarrava al
pit. Després, en anar creixent, tenia angoixa durant els partits. Tenia por de
no estar a l'altura del que s'esperava de mi. Amb els anys vaig decidir que mai
més tindria por escènica i que, no anava a preocupar-me pel que passés mai. Al
cap i a la fi si els ocells i les papallones, sent menys que un no es
preocupen, per què hauria de preocupar-me jo. Avui, en canvi, sento angoixa de
saber que demà per no ser alineat. En altres paraules, que ja no hauré de
disputar un altre partit. Almenys esportiu. Pensava en això l'altra nit veient
el programa de TVE a Catalunya de la gran periodista Montse Busquets. Van ser
dues entrevistes a Ricky Rubio i a Tony Nadal el nebot de les quals ens ha fet
comprendre el que significa la paraula lluitar.
Escoltant a tots
dos personatges em quedo amb diversos moments; Ricky preguntant-se si valia la
pena estar en la NBA jugant partits mentre la seva mare es moria de càncer. I a
Tony dient que no sempre és més feliç aquell que es dedica al que més li agrada
perquè, entre altres coses, ell havia de passar mesos a l'estranger sense veure
als seus fills- que és el que més li agrada- però que es concentrava al moment
que li havia tocat viure. No sé si tots dos personatges han sentit la pressió a
l'hora de competir. Desconec si l'angoixa ha grimpat per les artèries del cor,
la qual cosa sí sé és que en la vida la paraula derrota no ha d'existir mai
perquè, com diuen els americans, la derrota és rendir-se.
L'actitud ho és
tot en la vida. La meva és gaudir d'una dutxa calenta. Extasiar-me davant la
visió d'unes ones que es corben en el mediterrani. Degustar una cervesa ben
freda i mirar la lluna de matinada sabent que encara que tot hagi sortit malament,
ho he intentant tot. No he perdut simplement m'han guanyat. Llavors ja no
existeix l'angoixa que solia grimpar com una planta pel mur blanc del jardí
dels meus pares.
Sergio Calle
Llorens
No hay comentarios:
Publicar un comentario