LA ANGOIXA

Quan era petit sentia angoixa abans dels partits. Solia ser un sentiment que se m'agarrava al pit. Després, en anar creixent, tenia angoixa durant els partits. Tenia por de no estar a l'altura del que s'esperava de mi. Amb els anys vaig decidir que mai més tindria por escènica i que, no anava a preocupar-me pel que passés mai. Al cap i a la fi si els ocells i les papallones, sent menys que un no es preocupen, per què hauria de preocupar-me jo. Avui, en canvi, sento angoixa de saber que demà per no ser alineat. En altres paraules, que ja no hauré de disputar un altre partit. Almenys esportiu. Pensava en això l'altra nit veient el programa de TVE a Catalunya de la gran periodista Montse Busquets. Van ser dues entrevistes a Ricky Rubio i a Tony Nadal el nebot de les quals ens ha fet comprendre el que significa la paraula lluitar. 

Escoltant a tots dos personatges em quedo amb diversos moments; Ricky preguntant-se si valia la pena estar en la NBA jugant partits mentre la seva mare es moria de càncer. I a Tony dient que no sempre és més feliç aquell que es dedica al que més li agrada perquè, entre altres coses, ell havia de passar mesos a l'estranger sense veure als seus fills- que és el que més li agrada- però que es concentrava al moment que li havia tocat viure. No sé si tots dos personatges han sentit la pressió a l'hora de competir. Desconec si l'angoixa ha grimpat per les artèries del cor, la qual cosa sí sé és que en la vida la paraula derrota no ha d'existir mai perquè, com diuen els americans, la derrota és rendir-se. 

L'actitud ho és tot en la vida. La meva és gaudir d'una dutxa calenta. Extasiar-me davant la visió d'unes ones que es corben en el mediterrani. Degustar una cervesa ben freda i mirar la lluna de matinada sabent que encara que tot hagi sortit malament, ho he intentant tot. No he perdut simplement m'han guanyat. Llavors ja no existeix l'angoixa que solia grimpar com una planta pel mur blanc del jardí dels meus pares.

Sergio Calle Llorens