Nevava la primera vegada que vaig arribar a Londres. Nevava,
també cuan els meus passos em van portar a instalar-me en Odense. Nevaba, i
molt, la nit en la cual em vaig anar d`aquests llocs per sempre. En veritat,
creo, la meva vida ha estat lligada a aquesta mágica pols blanca que cobreix de
vegades les serres de la meva regió malaguenya. És curiós peró ara, amb els
anys, trobo a faltar aquesta visió blanca dels boscos nevats. Aquests que jo
havia de travessar per anar a algún lloc on no m´esperava ningú.
Sí, nevava aquesta nit a Londres en la qual vaig haver de
dormir al carrer perqué no hi había allotjament. Nevaba, i de quina forma, a la
ciutat natal d`Hans Christian Andersen .. Davant meu apareixien els personatges
de la nena que va morir amb uns llumins a la má o, algun nen perdut de Dickens.
No recordó haver passat por peró sí molt fred. No recordó haber caminat tant
per les arterias d`aquestes ciutats. Tal vegada sigui verita talló que solament
recordem alló que mai va pasar. No obstant aixo, ho recordó com si fos ahir; el
fred, la neu caient sense pietat alguna i un servidor aguantant com podía les
envestides climátiques.
Crec que ni tan sols els esquirols d`Hyde Park els va
agradar la meva presencia i, a aquest agent de policia menys que em va convidar
a marxar-me a un altre lloc a passar la nit. Aquesta nit estranya amb el cel
encapotat en la qual nevava tant. I va seguir nevant fins que va arribar el
matí i vaig poder entrar a un bar a prendere una boca xocolata calent. Diuen
que els habitants de Groenlandia tenenn infinitats de termes per nomenar la neu
y, en cap llengua que conec té més de tres diferents. I tot, pecisament tots,
signifiquen per a mi una simple cosa: Solitud.
Sergio Calle Llorens
No hay comentarios:
Publicar un comentario