L'HIVERN

M'encanta l'hivern, especialment al mediterrani. Aquest fred humit que cala els ossos. Aquestes muntanyes nevades que competeixen en bellesa amb un intens mar blau. Caminar pels boscos amb l'única companyia de la meva respiració profunda. En realitat, l'hivern existeix perquè l'ésser humà recordi que no és etern i que, tard o d'hora, serà cendra. Com la qual té la meva xemeneia. De vegades em quedo esbalaeixo mirant cremar aquests troncs. Aquestes espurnes entre vermelles i ataronjades. Aquestes ombres projectades en la paret. Primer és una gran flamarada, després la seva combustió, és una mica fumosa, finalment el tronc forma un caliu que es manté durant molt temps viu i deslumbrador. 

A més, l'hivern està ple de zones fosques i apartades de la mirada inquisitorial de la gent. Hi ha més silenci i, per tant, més temps per a la reflexió. D'altra banda, estimar és molt millor en l'estació hivernal. I no parlo tant del tema del cor sinó de l'aspecte físic de la coyunda. Tot és molt millor a l'hivern. Com sóc un home que estima el silenci quan no hi ha gens que ho millori, l'absència de sons em embeleza l'ànima. Pensar, escriure, passejar, compartir, tot és molt més senzill i evocador. Ahir mateix, vaig rebre una notificació sobre un article que vaig escriure sobre Jack The Ripper en anglès. M'ho havien publicat en The Ripperologist Gazette. Treball escrit en ple hivern. No podria, en veritat, relatar gens sobre l'assassí més famós de la història a l'estiu. Necessito, com a escriptor, les boires londinenques, la foscor anglesa i aquesta llum moribunda dels fanals de Whitechapel. No vull ni pensar el mal que vivia la gent en aquell forat en l'època dels crims però, òbviament, el millor no és pensar en això, sinó gaudir de lectures misterioses plenes d'enigmes mentre el foc de la xemeneia segueixi cremant. I tot en la quietud de la nit. De vegades, sento el  ulular del vent. Unes altres la fullaraca que gemega en l'exterior i, per descomptat, penso que m'encantaria que l'hivern durés 6 mesos com a mínim.

No m'agradaria ser un ós perquè passen l'hivern tancats en les seves coves fosques. Es perden tota la diversió. Amb el bonic que està la Val d'Aran en està època de l'any. A més, aquests animals no saben escriure i jo, a l'hivern, em dedico a la producció literària o, en defecte d'això, a rellegir versos pretèrits:

Penses en els teus avantpassats? Són pols
Amb la pols confosa. Parles dels seus mèrits?
Mira'm somriure, pren aquesta àmfora i beguem, escoltant sense inquietuds,
El vast silenci de l'univers.

En els últims temps trobo bona poesia en velles melodies rescatades. I sempre les rescato a l'hivern perquè, a l'estiu, senzillament, el soroll m'impedeix concentrar-me en la lectura. Ara, fins i tot en els dies de sol més poderosos del sud, l'únic soroll és el de les ones de la meva pàtria salda besant la platja. Ahir aquests van ser els versos rescatats per un servidor. Són en anglès.

Have you seen behind the screen
That severs life from art?
Or do you see the same as me,
Completeness come apart?
And who am I to qualify
The contents of your heart?

It's a simple understanding
Of the way you hand it over
And hold on to it, too
With the lightness of a feather
It's the web that ties together
What is true

Make it happen
Make it happen
Create the night anew
It's a hymn to the grace
That's found a place in you

Could I look into a book
And find the answer there?
Or do the angels prearrange
An eye for what is rare?
And would the prize anaesthetise
The ache that makes me share?

La bellesa de l'hivern és el meu lloc querencioso per excel·lència. La suau bellesa d'una muntanya com la corba d'una galta de dona. Com caminar sobre les cuixes d'una dama que es lliura en la foscor de la nit. Sense reserves, sense excuses. Una estació que és un recordatori del que ens passarà en el futur i, per tant, hem de donar-nos pressa a gaudir perquè quan ens arribi, puguem caminar cap a l'altre costat amb una ganyota dibuixada en el rostre. Aquest hivern etern en el qual ja no podrem admirar com la llum es dissol lentament en el crepuscle i, arriba la nit més negra. Miro la llenya cremar i no puc més que estremir-me. Com diria el gran Omar Khayyam; Germans, beguem que a la mort, ja arribarém.

Sergio Calle Llorens