MENTIDES NACIONALISTES

Un mar escarlata s'estenia com una catifa en la badia malaguenya. L'aixeco entremaliat feia estona que s'havia marxat amb la música a una altra part. Aquella estampa semblava treta d'una marina pintada per una mà experta. Les ones *reptaban lentament des de la immensitat per besar, sense cansar-se, a la riba repleta de petxines. En la fina sorra, es tombaven centenars de cossos buscant torrar-se al sol del matí. Respirava l'essència de la meva pàtria mediterrània quan va arribar la meva amiga *Meritxel que, a més de catalana és professora d'història.



La meva amiga sol parlar en murmuris, com si temés que algú li tirés en cara que parlés amb mi en la llengua de *Plá. *Meritxel és una dona d'armes prendre però gaudeixo de la seva adorable companyia ara i adés. La catalana sol tenir una conversa molt interessant. A més mai parlar per parlar i només s'atreveix a deixar anar la maleïda quan sap de la matèria. Entre elles, destaca la història i és molt hàbil amb el floret. És més, mai vaig observar a una dona combatre com ella. L'única cosa que no m'agrada d'ella és que camina tan lent i beu tan poc que de vegades la confonc amb un camell, encara que amb els geps davant.




Però la dona de Sort va escriure un llibre sobre Rafael de Casanova, català reconvertit en heroi dels nacionalistes d'aquestes terres. *Meritxel, en canvi, va fer un treball en el qual demostrava que el personatge animava als ciutadans portant el pendó de Santa Eulalia a crit de Lluiteu per una Espanya lliure de l'arpa francesa, doncs el Rei Sol vol convertir a aquesta en província de França!”. El Conseller en *Cap, en definitiva, no va recolzar mai una Catalunya independent. Per si no fos poc, la historiadora defensava en el seu llibre que la derrota de Carlos d'Àustria va suposar la fi d'un sistema medieval que encara romania vigent a Catalunya en ple segle de la llum i la raó, instaurant-se de tal manera la Il•lustració, que per a l'època era el sistema de govern més modern. No obstant això, ens han fet creure que va ser una guerra contra Espanya i que la suspensió de la Generalitat va ser un cataclisme, i això que no era una institució democràtica que afectés a tot ciutadà, només que uns pocs tenien en aquest organisme assegurat i garantit els seus privilegis. Per això, m'explicava, mai s'hauria de parlar de Casanova com d'un patriota català.



Pensava en això en escoltar les paraules dolces de Meritxell. Apurava la meva cervesa i recordava els mites nacionalistes basats en allò de mentida ben inventada val molt i no costa gens. Llavors vaig recordar com els bascos mateixos havien venut la imatge d'uns habitants *irredentos que mai havien estat completament dominats. A la meva ment, van arribar les imatges d'aquests *gudaris que en la guerra civil espanyola havien de ser encadenats a les metralletes per no sortir corrent davant l'embranzida de les tropes de Franco. Però aquesta imatge va donar lloc a la de les basques de fa milers d'anys que, segons sembla, solien decorar els seus caps amb un pentinat en forma de *falo. Pel que sembla, estaven divines de la mort amb ell i lligaven a preu fet. Li vaig explicar a Meritxell les imatges que venien a la meva testa. Ella va agrair les meves observacions amb una riallada sincera. A poc a poc, semblava sortir de l'empipament que li havia produït que una editorial catalana li digués que ningú anava a publicar un treball que desmuntés les mentides nacionalistes. Fins i tot, vagi tela, encara que el seu treball fora des del punt de vista històric una veritat inqüestionable.



Meritxell i jo en companyia del mar que seguia en calma queda a uns centenars de metres, repassem els mites nacionalistes i les mentides històriques que ens han venut com a certes, incloses les de la nació espanyola. I tot regat amb anècdotes personals sucoses. Allí assegut al costat de la meva pàtria salada, vaig recordar que Catalunya, gràcies Déu, és més que aquesta colla de nacionalistes. Perquè convindran amb mi que la Barcelona bilingüe, urbana i cosmopolita gens té a veure amb la dels Pirineus o amb la Catalunya profunda. Aquesta que alguns mitjans de comunicació en col•laboració amb els *meapilas de la Generalitat s'obstinen a vendre amb la intenció, uns, de presentar als catalans amb banyes, i uns altres amb la idea de crear una frontera en l'Ebre. Sí, allí assegut, m'agradaria que aquesta conversa amb la meva amiga Meritxell hagués estat transmesa en directe a la resta d'espanyols. Segur que llavors s'adonarien que al principat hi ha molta més gent lleial a Espanya del que ens volen fer creure uns quants. I que els catalans no parlen català simplement per fotre a la resta d'espanyols. Mantenir això, disculpin, només pot sortir d'una boca tan bruta com la dels vells *cantabros que solien netejar-se les dents amb les seves orinis. Una practica que, segur, algun polític estaria disposat a abraçar amb tal de defensar el terrer. Espanya, els juro, podria ser com Barcelona, si la deixessin.



Sergio Calle Llorens