miércoles, 11 de diciembre de 2013

EL CONOIXEMENT

Un bon llibre al costat del foc és tot el que necessito. Una bona conversa intel·ligent quan neva o plou en l'exterior. Una copa de vi per abrigar l'ànima. Un somriure femení i que el món s'oblidi d'un.

Sempre ho he tingut molt clar i, amb els anys, l'experiència m'ha empès a freqüentar únicament aquells personatges o persones que tenen alguna cosa que ensenyar-me. Anit feia un fred intens i els troncs cremaven en la xemeneia i un servidor, com no podia ser d'una altra manera, bevia mentre estudiava els arcans de la càbala.

Són tants els secrets que encara queden per ser desvetllats. Secrets que no tothom pot accedir. I és que no és qüestió d'anar llançant diamants als porcs. Llegia sobre la càbala d'uns toms trets de la vella biblioteca. Potser estaven aquí perquè jo els trobés. El poble pla dormia aliens als misteris insondables de l'univers. En termes generals, per triomfar en la vida un ha de ser un autèntic indigent intel·lectual. No obstant això, trobar moments per trobar la senda del descobriment.

Un familiar sempre en valencià que el coneixement és allò que fa distingir a l'ésser humà de les bèsties. La torba que tot ho taca amb els seus crits i la seva poca classe. Un coneixement que he perseguit tota la meva vida.

Segueixo sent un aprenent però trobada en el llibre sagrat respostes a l'univers i, per descomptat, a la meva pròpia existència. He navegat pel mediterrani. He explorat en l'atlàntic. Visitat diversos continents. Viscut en molts països. He après diverses llengües però sempre, sempre, torno al llibre secret dels meus avantpassats. 

Cervantes, Bacon i Dóna Vinci van saber com amagar els seus missatges secrets en les seves obres perquè la Santa Inquisició no els condemnés a la foguera. Tal vegada jo hauria de fer el mateix. En totes les èpoques hi ha coneixements que només es poden compartir amb els iniciats. Persones suficientment evolucionades per acceptar l'existència d'una realitat superior. 

Pensava en això quan el vent tornava a empènyer la fullaraca contra la meva finestra. Feia un soroll rar. Em vaig quedar quiet en silenci escoltant el llenguatge secret del món. La nit era fosca però davant meu s'obria una llum intensa i meravellosa. Era el murmuri d'un poble oblidat que em cridava. No cabia de felicitat. Al cap i a l'últim, un llibre només treu de nosaltres allò que portem dins. 


Sergio Calle Llorens


No hay comentarios:

Publicar un comentario