Amb els anys hem acceptat allò que en tots els
homes estan presents la corrupció; solament és una qüestió de quantitats. Doncs
bé, parlem de nombres contantes i sonantes. El ministre de Cultura del regne de
Dinamarca acaba de presentar la seva dimissió per haver gastat 180.000 corones
daneses del seu ministeri en una Escola d'Art- Akademiet for Utaemmet Kreativitet-
on el seu marit estava emprat. Estem parlant d'uns 24.000 euros. Una quantitat
petita si ho comparem amb tots els diners que ens explica al contribuent el
nepotisme que s'ha instal·lat a Espanya. Confrontar la pasta que es va gastar
el ministre danès amb el cas dels ERE fraudulents d'Andalusia, o amb el cas
Palau català, és senzillament un exercici per concloure que el país nòrdic no
admet, en cap cas, la pràctica del nepotisme.
A Dinamarca, el cas no ha estat silenciat per les televisions nacionals i, molt menys, per les regionals. Allí, afortunadament per a ells, no existeix un Canal sur, una TV3, o un Canal Nou. Els diners, bàsicament, ho usen per a polítiques de creixement de la seva economia. La corrupció, com podem veure a Espanya, és un mal inherent a tot govern que no està controlat per l'opinió pública.
Molts argumentaran que Dinamarca ens porta molts anys d'avantatge en pràctiques democràtiques i, per descomptat, no seré jo qui els porti la contrària. No obstant això, estarem d'acord a afirmar que en ser un país on no té cabuda la corrupció generalitzada, hem d'aprendre dels mecanismes que han portat a aquest racó d'Europa a estar lliure de la plaga de la deshonestidad dels seus governants. De qualsevol forma, seria absurd pensar que aplicant les mateixes eines que els nòrdics, acabarem amb el latrocinio institucionalitzat. Necessitem també crear una societat civil fortament independent del poder que no toleri aquestes pràctiques. El nostre objectiu final haver de ser acabar amb els Mas, Griñán, Chaves, Camps, Matas i un llarg etcètera de personatges corruptes. En aquest sentit, la premsa ha de jugar a ser la cambra poder que fiscalitzi i, denunciï, els casos de corrupció.
Catalunya és un bon exemple del que no s'ha de tolerar en una societat democràtica, doncs els seus mitjans de comunicació callen, excepte honrosas excepcions, les golfadas dels seus representants públics. Posem l'exemple d'aquell editorial conjunt que van publicar tots els periòdics catalans sense excepció en defensa de l'Estatut, oblidant el tres per cent de comissió que es paga com mossegada. Un fet insòlit en la història de qualsevol país occidental. Abraçar-se a la senyera o a la bandera del partit per no veure la realitat del que està passant, és sinònim d'una societat malalta. Per això, la propera vegada que surt-te un cas de corrupció, deixem que la premsa i, sobretot la justícia, facin el seu treball. Intentem semblar-nos a Dinamarca on els corruptes estan pitjor vists que Falete en una recepció de la reina d'Anglaterra. Fins llavors, només podrem dir que el problema a Catalunya, com el d'altres parts d'Espanya, radica en el fet que els periodistes imparcials estan comprats pels dos bàndols. Encara que no ho crea, de vostè depèn amic acabar amb ells.
A Dinamarca, el cas no ha estat silenciat per les televisions nacionals i, molt menys, per les regionals. Allí, afortunadament per a ells, no existeix un Canal sur, una TV3, o un Canal Nou. Els diners, bàsicament, ho usen per a polítiques de creixement de la seva economia. La corrupció, com podem veure a Espanya, és un mal inherent a tot govern que no està controlat per l'opinió pública.
Molts argumentaran que Dinamarca ens porta molts anys d'avantatge en pràctiques democràtiques i, per descomptat, no seré jo qui els porti la contrària. No obstant això, estarem d'acord a afirmar que en ser un país on no té cabuda la corrupció generalitzada, hem d'aprendre dels mecanismes que han portat a aquest racó d'Europa a estar lliure de la plaga de la deshonestidad dels seus governants. De qualsevol forma, seria absurd pensar que aplicant les mateixes eines que els nòrdics, acabarem amb el latrocinio institucionalitzat. Necessitem també crear una societat civil fortament independent del poder que no toleri aquestes pràctiques. El nostre objectiu final haver de ser acabar amb els Mas, Griñán, Chaves, Camps, Matas i un llarg etcètera de personatges corruptes. En aquest sentit, la premsa ha de jugar a ser la cambra poder que fiscalitzi i, denunciï, els casos de corrupció.
Catalunya és un bon exemple del que no s'ha de tolerar en una societat democràtica, doncs els seus mitjans de comunicació callen, excepte honrosas excepcions, les golfadas dels seus representants públics. Posem l'exemple d'aquell editorial conjunt que van publicar tots els periòdics catalans sense excepció en defensa de l'Estatut, oblidant el tres per cent de comissió que es paga com mossegada. Un fet insòlit en la història de qualsevol país occidental. Abraçar-se a la senyera o a la bandera del partit per no veure la realitat del que està passant, és sinònim d'una societat malalta. Per això, la propera vegada que surt-te un cas de corrupció, deixem que la premsa i, sobretot la justícia, facin el seu treball. Intentem semblar-nos a Dinamarca on els corruptes estan pitjor vists que Falete en una recepció de la reina d'Anglaterra. Fins llavors, només podrem dir que el problema a Catalunya, com el d'altres parts d'Espanya, radica en el fet que els periodistes imparcials estan comprats pels dos bàndols. Encara que no ho crea, de vostè depèn amic acabar amb ells.
Sergio Calle Llorens
No hay comentarios:
Publicar un comentario