NOSTÁLGIA DE NIT

Una de les meves paraules favorites és nit. Record com sonava en llavis de la meva mare abans de dormir. Després tot quedava sumit en la més absoluta foscor però, en realitat, ella ho havia il·luminat tot amb la seva bona nit.

Em pregunto on estarà la meva mare. Tal vegada en companyia de l'oncle Pascual, del meu pare, de la tia Pepa o dels padrins. En qualsevol cas, espero que estigui bé. No sé molt bé explicar la causa però en arribar la nit m'acordo d'ella i de les converses al costat del foc. Ja aviat la tardor farà acte de presència i els records vindran a la meva ment; aquestes abraçades, aquestes narracions i la veu del meu pare amb el seu espanyol antic i culte. 

No puc evitar caure rendit davant la nostàlgia que em produeix la tardor amb els seus colors ocres i els seus vents. Aquests que funcionen d'herald d'alegries passades. Ahir vaig tallar una mica de llenya perquè quan vaig arribar el fred no em prengui desprevingut. De tots aquests records, no puc llevar-me del cap aquell en el qual ella abans de morir em deia que tot havia passat massa ràpid. El que els llatins cridaven “felicibus brevis,miseris hora longa”. I va ser tan feliç que aquella existència seva va ser un sospir.

Últimament m'inclino a pensar que ella, d'alguna manera, segueix gaudint en algun lloc. Jo estic massa apegat a la terra per apuntar-me al cel però, insisteixo, sento una inclinació especial per aquest pensament. 

Estar envoltat de gent i sentir-me solament. Soroll de gent que no té gens que dir. Aigües passades que no mouen molins. Murmuris que reboten en les parets d'aquell castell. Paraules aquestes d'un temps ja perdut. Records i solitud extrema. Ànima de poeta d'un fill esgarriat que sent unes immenses ganes per desaparèixer. Sí, definitivament nit és la meva paraula favorita on em sento a resguard de les mirades alienes. Llegir aquestes velles pàgines fins que el sol surti de nou i pugui recitar aquella vella oració oblidada:

¡Padre, protege a los míos

Hasta que se alarguen las sombras

Y llegue la noche!

 I la nit arriba i el món que existia ha deixat pas a un més incert . Encara així, la tardor donarà lloc a un hivern en el qual m'endinso amb tot el plaure del que sóc capaç d'experimentar. És l'hora de desaparèixer. 

Sergio Calle Llorens