LA MEVA MORT

Hauria d'haver reunit a la meva família abans per dir-los que m'estava morint. Sé que hauria d'haver-ho fet però, en canvi, vaig guardar silenci. Vaig tractar en tot moment de buscar el moment més oportú però reconec que em va anar impossible. Crec que els veia massa ocupats amb les seves vides per anar ja a preocupar-los amb la meva que se m'escapava.

Un dia, fins i tot, vaig decidir reunir-los al voltant d'una vella taula de fusta però ni tan sols el vi em va donar forces per explicar-los que aviat jo també seria una ombra. Després d'aquell intent fallit, vaig començar a imaginar el que els altres dirien del meu quan ja m'hagués marxat. De sobte, una idea em va prendre completament per sorpresa; què anava a deixar jo enrere? I el pànic, un intens pànic es va apoderar de mi. Uns fills, algun que un altre llibre i poc més. El meu rostre, per tant, s'aniria difuminant com un azucarillo. Vaig sentir por perquè, al marge de no haver deixat petjada, no havia sabut fer-los veure qui s'amagava després de la meva cara. Sí, ells sabien el meu nom i coneixien coses de la meva personalitat i algunes de les meves aventures, però al marge d'això, poca cosa més. Em sentia el més desconegut dels homes.

Van passar les jornades i vaig tractar de reunir-los de nou per explicar-los la trista nova. Era una nit de lluna minvant, amb el bosc sent assotat pel vent. Fins i tot la pluja va fer la seva aparició. Era la nit perfecta per explicar-los la meva última història de terror. Llavors, quan vaig obrir la boca per anunciar la meva mort, em percaté que feia ja temps que ho estava. El trist no era que feia temps que ja era un fantasma sinó que ningú semblava trobar-me a faltar. Vaig tractar d'imaginar a algú que a aquestes hores estigués recordant-me. Algun antic amor potser. Vells amics de la infància tal vegada. No obstant aixo, no vaig poder recordar a ningú. Vaig caminar cap a la fi del túnel però no hi havia llum al final, ni tan sols hi havia final. Adéu.

Sergio Calle Llorens