RECORDS

Una vegada dins, vaig encendre les llums com tement trobar-me amb el seu espectre. Vaig rebutjar el pensament però els meus ulls van buscar la seva presència. Se'm feia rar no veure-li allí, assegut, esperant-me, per jugar als escacs i explicar-me les històries de la seva vida. Manolo Ramírez Colom va ser el soldat que major temps va servir a la república espanyola i, el dia que es llicenciava va començar la guerra incivil. Va ser fet presoner en el front per les tropes nacionals i quan anaven a donar-li matarile, li van oferir passar-se al costat dels rebels, la qual cosa va fer gustoso per allò de salvar la pell. Posteriorment, uns comunistes van tractar de manar-ho a l'altre barri però va escapar saltant per un terrat. Aquelles històries de la guerra em commovien, i encara avui, em fan riure amb ganes. En les seves paraules, no hi havia gens de rancor, ni un retret a res ni a ningú, a pesar que havia sofert el seu. Dels seus relats, em quedo amb aquella que afirmava haver estat a punt de tallar l'arbre de Guernica, i ho haguessin aconseguit si no hagués estat pels requetés. L'anècdota sempre em va semblar de la seva invenció, fins que investigant al seu regiment vaig descobrir que allò, lluny de ser un ensomni, era tan real com l'afecte que jo li tenia. 

Recordava la seva memòria quan un nou tro va sacsejar al barri i una apagada va cobrir de negror l'apartament. La llum de la meva llanterna va il·luminar velles fotos familiars, d'un altre temps, i d'altres llocs. En una d'elles, apareixia amb un mico petit amb el qual va conviure en els anys 50 malgrat les protestes de la meva padrina. Ni tan sols la seva mort, m'impedia que seguís somrient. Seguí traient de l'àtic de la meva memòria els moments que vaig compartir amb ell. De sobte, vaig recordar que havia de portar-me els llibres que ell m'havia llegat. Vaig prendre un llibre de Dostoievsky a les meves mans i vaig començar a llegir en veu alta. Vaig intentar imaginar el que ell estava pensant el dia en el qual va llegir aquestes pàgines per primera vegada, perquè sóc dels quals pensa que cada vegada que un llibre canvia de mans, la mirada i l'ànima de l'anterior propietari passen, d'alguna manera, al nou amo. 

Vaig passejar pel pis buscant vagi vostè a saber què. Tal vegada anhelant la seva presència o els seus consells dels quals m'havia quedat orfe. Em faltava alguna cosa, i solament en aquests llibres coberts de pols. Vaig obrir un que sobresortia d'un prestatge, i llavors una vella fotografia va caure als meus peus; i allí estava ell, vestit d'uniforme amb un somriure d'orella a orella, amb un destral a la mà al costat de l'arbre sagrat dels bascos. Li acompanyaven a la foto, dos soldats andalusos, tan riallers com el meu padrí. Després aquells homes compartirien bandera amb gudaris que, després de trair a la república, van ser destinats a banderes dels nacionals on servien aquests mateixos andalusos. Coses de la història.

Em vaig allunyar de la casa cap a la plaça de la Victòria. Seguia plovent, les pedres del Santuari romanien fosques, plorant de pena pels quals ens havien deixat. El barri estava gairebé desert i vaig pensar en les ànimes que mai tornarien a passejar pels seus carrers. Ombres d'un temps, veus d'un passat que solament existeixen en els nostres records. Era curiós, vaig pensar, que algú que ha sobreviscut a temps de guerra, morís en la placidesa d'un llit. Malgrat els meus pensaments lúgubres per la seva mort, la primera que realment em tocava d'a prop, d'alguna manera estava feliç, perquè havia tingut la immensa fortuna de conèixer-li i de ser partícip de la seva vida. M'ho va donar tot a canvi de molt poc. I encara avui, aquell soldat al que van afusellar dues vegades i va intentar serrar l'arbre de Guernica, sol acudir a la meva trobada quan les ombres s'allarguen i creix la inquietud en el meu interior. Des d'aquell llunyà dia en el qual un milió de núvols vomitant electricitat cavalcaven des del mar per prendre la ciutat, he sentit la presència de l'únic heroi que he conegut en la meva vida. Vagi des d'aquí un record per la seva memòria. 

Sergio Calle Llorens