L'ECONTRE I

La xicota de figura voluptuosa i llargs cabells rossos, avançava pels estrets carrerons del casc antic de la ciutat amb un bocí de paper entre els dits.

Aturà el pas per tornar-lo a llegir:

- Carrer de Sant Miquel, número quinze, primer pis... Crec que és aquí.

Semblava posseïda per una poc dissimulada aflicció que reflectien sobre tot, els seus expressius ulls de color mel. Pujà els divuits graons fins el replà, polsà el timbre i en pocs segons una dona alta, de cabells blancs recollits en una toga i aspecte poc amigable, li obrí la porta.

- Passi, passi... esperi’s a la sala. Vostè deu ser la senyoreta Maria Pallàs, oi?, en poca estona estaré per vostè. Va dir la dona tot tancant la porta al seu darrera.

La Maria feu que si amb el cap i obeí emmudida per la impressió que li oferia aquell desconegut indret. Era una cambra mal il·luminada, sense finestres. Les parets esgrogueïdes amb algunes taques d’humitat a la part més alta, gairebé tocant el sostre, li donaven un aspecte a l’estança marcadament llòbrec. Es va asseure a una de  les dues incòmodes cadires de fòrmica que hi havia disposades per l’espera. Entre mig d’ambdues, una tauleta amb un parell de revistes velles i un plec de fullets publicitaris on s’hi anunciaven tota mena de suposats vidents, guaridors, espiritistes... i es clar, entre ells, no hi podia faltar el consultori de la popular Pilar, justament on ara, una mica neguitosa, esperava el seu torn.

Al cap de gairebé un quart d’hora va escoltar veus que s’apropaven a la porta de sortida, algú s’acomiadava. Seguidament tornà a aparèixer la dona que de manera eixuta li digué:

- Endavant, ja pot passar.

Mentre seguia les passes de la dona observava amb atenció el que l’envoltava. El pis era prou gran. Al terra hi resistien el pas del temps unes esmolades rajoles gairebé centenàries. Als alts sostres lluïen sumptuoses làmpades de llàgrimes i el mobiliari d’estil Art decó mig corcat, barrejat amb peces funcionals dels anys setanta, transmetien una sensació d’estranya confusió a la visitant. No hi entrava gaire llum, es clar que a fora el dia era gris i mig plujós, però hauria jurat que allà dins era ben bé de nit. Després de caminar darrera aquella dona pel llarg passadís, entrà per l’única porta que restava oberta. Davant els seus ulls, darrera una enorme taula de despatx, l’esperava la Pilar.

La Maria instintivament es dirigí cap a la cadira que hi havia davant la vident, aquesta la mirà de fit a fit, com cercant alguna referència, tota la informació que la podés ajudar a esbrinar que li passava a aquella noia que era assentada al seu front.

- Bona tarda, benvinguda al meu consultori. No cal que em digui gran cosa, de moment només vull saber, el seu nom i el seu dia de naixement..

- Em dic Maria. Vaig néixer el darrer dia de l’any, un trenta-u de desembre de l’any...

Mentre l’endevinadora tancava els ulls i intentava entrar en necessari estat de concentració, la impressionada novella estudiava detalladament aquella habitació. Es tractava d’una estança espaiosa amb les parets folrades d’antic paper i butaques de gastada tapisseria. Tot l’habitacle feia una manifesta olor de socarrim que desprenien un parell d’espelmes gairebé consumides a la vora d’unes icones religioses. Al darrera de la Pilar hi havia un gran finestral amb espesses cortines de vellut color vi que tapaven la poca claror que hi entrava. A la seva dreta un parell de prestatgeries atapeïdes de llibres i estranys objectes decoratius on s’hi podien veure alguns retrats en blanc i negre amb una jove i atractiva Pilar, i a l’altre costat, una paret plena de quadres mostraven diversos diplomes i alguna aquarel·la de paisatges mariners.

La Pilar era famosa arreu pel seu alt percentatge d’encerts, es dedicava al do de la vidència des de ben jove. Deien, els qui la coneixien de sempre, que ja en la seva infantesa havia protagonitzat nombroses escenes en les que parlava amb els difunts i també havia curat algunes persones que sofrien malalties doloroses només amb la imposició de les seves mans.

Havia estat una dona excepcionalment bella, de llargs cabells negres, amb profunds ulls verds, pell molt blanca i posseïdora d’una elegància innata, possiblement augmentada pel seu pas per les més cares escoles de l’època i pel seu llinatge familiar, emparentat amb la noblesa del país. Ara, davant seu, la Maria tenia a una dona d’avançada edat, cabells blancs, ulleres d’elevada graduació i caràcter vigorós.

- Doni’m la seva ma.

En allargar-li els dits, la noia va sentir una prompta batzegada que la feu estremir. La Pilar, que havia notat el seu espasme, la va tranquil·litzar.

- No s’amoïni, no passa res. Necessito sentir el contacte de la seva pell perquè així em transmet quina és la seva angoixa. Vostè només respiri profundament i pensi en allò que la preocupa.

I tant que ho va fer. Si havia arribat fins allí, i estava disposada a pagar aquells alts honoraris, no era pas ara qüestió de sortir corrents. Va evocar la seva solitud, el record dels seus fracassos sentimentals, la tristor, que darrerament, ocupava gran part dels seus dies i de les seves nits.

- Vostè pateix molt, sofreix en silenci, en la solitud de la seva cambra. La veig plorant, sobre tot a les nits. La vida és per vostè una obligada residència on preferiria no restar gaire temps. Se sent molt sola i diferent a les persones del seu entorn. Fins ara no ha trobat l’amor que tant desitja i anhela. Arrossega una profunda manca d’afecte des de ben petita. No seré jo qui li digui que s’ha d’estimar vostè mateixa primer de tot, ja ho sap prou bé, però és clar... això és molt fàcil de dir, entenc que l’existència és molt més complexa. Veig que treballa, però la seva feina tampoc la fa feliç. Viu sola, bé... crec que a la seva vida hi ha un animalet de companyia... pot ser un gat? Si, un mix de color fosc, potser l’únic ésser viu que li dona pau i sembla entendre el seu dolor en aquest moment.

La consultant era bocabadada, no entenia com algú que no la coneixia anteriorment, podia saber tot allò d’ella. No comprenia de quina manera entrava fins la seva ànima i esbrinava el més íntim de la seva persona. No gosava ni tan sols parlar, només deia que si amb el cap mentre l’acompanyava un fort vertigen que sentia a l’alçada de l’estómac, com si estigués caient d’una gran alçada i no arribés l’hora de tocar terra.

La Maria patia, sempre ho feia, per a ella la realitat era curulla de penes i angoixes. Portava una nosa a dins que l’amoïnava massa sovint i encara no havia assaborit la satisfacció ni la pau d’esperit. Darrerament sentia llàstima, una gran llàstima per a ella mateixa, i ja no podia més. Després d’anys de recórrer a diversos professionals de la psicologia i la psiquiatria sense resultats convincents havia decidit consultar a la senyoreta Pilar, de qui tothom parlava tant bé. Havia estat un acte de desesperació, doncs pensava que en d’altres circumstàncies no hauria anat mai a veure una endevinadora del futur, li semblava tot massa sinistre i temia que juguessin, un cop més, amb els seus masegats sentiments..

-... I aleshores, prosseguia la senyora, el que veig es que necessites auxili, però un suport que no pot donar-te ningú d’aquest món. És una ajuda que vindrà de...

La dona semblava cansada i li havia costat força pronunciar els darrers mots.

- Perdoni? Que vol dir? Va preguntar la Maria estranyada.

- Es tracta de...

L’anciana començà a respirar de manera descompassada, el seu rostre adquirí un to rogenc i el seu front s’omplí de menudes gotes de suor, la dona s’afluixà el mocador del coll i intentava dir alguna cosa. La Maria, davant la preocupant situació reclamà l’atenció de l’assistenta que va arribar corrents al despatx amb un pot de pastilles mentre cridava:

- El cor! Ja hi tornem a ser! Senyoreta Pilar prenguis la pastilla! Deia mentre li obria la boca i li atansava un got d’aigua. La dona feu un intent d’empassar-se el medicament però els seus ulls van quedar momentàniament estàtics i mirant a l’infinit. El seu cos va anar perdent rigidesa i adquirí un gest de desitjat descans tot alleugerint-se fins a quedar com adormida damunt la butaca, cloent finalment els ulls amb un gest agradós als seus llavis.

Però la Pilar no era adormida. Deixava aquest mon mentre feia, un cop més, la seva tasca habitual. Mentre dedicava els seus darrers minuts a orientar a la  Maria.

Tot seguit va arribar el metge que va certificar la seva mort.

Al cap de pocs dies tenia lloc el funeral en una popular cerimònia de la que es feren ressò els mitjans informatius locals.

Dos mesos després la Maria seguia la inèrcia del dia a dia. Com sempre les jornades restaven avorrides i monòtones  en el despatx de la fàbrica on treballava. Era divendres i acabaven de tocar les sis de la tarda. Hora de plegar.

S’acomiadà dels companys i del cap de l’empresa un cop més. Agafà les seves coses i sortí com cada dia en direcció cap a casa.

Els dies s’allargaven, la primavera arribava, tot i que encara feia una mica de fresca. La tarda queia damunt la ciutat i un cel atapeït de núvols rogencs banyava les teulades, els carrers, les places... Fent sentir que alguna cosa estava canviant, que aquella claror portava un xic d’esperança pels qui la necessitaven.

Pujà a l’autobús. Tot i que disposava d’automòbil preferia aquest mitja per, d’alguna manera, mantenir contacte amb d’altres persones. No deixava de ser una manera d’ajornar la seva tornada a casa i evitar trobar-se nou, cara a cara, amb la seva quotidiana solitud. El vehicle anava com sempre ple de gom a gom. No podia asseure’s enlloc i s’havia d’aguantar  com podia fent equilibris enmig dels revolts i les frenades. Al seu costat unes noies comentaven alegres que ja era cap de setmana i feien plans il·lusionades. Al seu davant una mare duia, agafat de la ma, un infant d’uns tres anyets que no parava de menjar caramels, mentre a l’altra carregava un pesat maletí i una bossa de supermercat plena de queviures... Com envejava la Maria l’atrafegament diari d’aquella mare! Ella no tenia ningú esperant-li a casa, ni un infant que demanés llaminadures i encara menys un marit amant a qui desitgés abraçar. La seva vida era nua, buida de sensacions excitants, de sentiments colpidors, de complicitats amistoses, de diàleg en la intimitat, de sexe...

Era com viure en una tomba.

Obrí la porta. Encara no havia fet dues passes i ja el tenia enganxat a les cames. Era en Visnú, el seu acompanyant, el qui dormia als peus del seu llit... un preciós gat mascle de lluent pel negre i hipnotitzadors ulls color oliva, potser l’únic ésser viu que li donava moments d’alegria, i sovint li feia esclatar alguna rialla amb les seves entremaliadures i jocs felins.

Després de sopar lleugerament va decidir-se a provar les sals de banys que havia comprat feia uns dies, i que segons la venedora, eren d’allò més bones per recuperar el cos del cansament diari.

Dins l’aigua tèbia de la banyera es deixava anar i imaginava una vida en que fruïa de l’estimació. Però... els pensaments volaven cap una altra direcció i la portaren a la seva infantesa. Recordava  aquella nena  esporuguida que fugia del seu pare que li volia clavar una pallissa per alguna futilesa sense importància i a voltes anava a parar a les faldilles de la seva mare reclamant ajut però d’aquesta només rebia indiferència, una permanent apatia desdenyosa. La dona se la treia de sobre i es desentenia de la situació, llavors la pobre criatura quedava a l’abast d’aquell home violent i enfurismat que descarregava la seva  ira damunt la Marieta, recordant-li qui manava a aquella casa. I ella aprenia, en el seu infantil enteniment de la vida, que això era l’existència, que no es podia esperar gaire més. Recordava com s’amagava al rebost, darrera un sac de patates,  mentre ploriquejava i maleïa aquell home. A vegades proferia un crit ofegat perquè veia alguna cuca que passava pel seu davant. Però amb tot el fàstic que li feien els insectes no podia sentir-s’hi més propera, es veia a si mateixa tant petita, tan feble i insignificant... Sortosament gairebé sempre la venia a veure en Tim, el canitx de color gris que la consolava mentre li llepava les llàgrimes que rodolaven per la seva envermellida fesomia i semblava, millor que cap dels éssers humans d’aquella casa, entendre el seu turment.

Ja eren més de les dotze de la nit quan tancà el llum per disposar-se a dormir. Li digué bona nit a en Visnú i restà amb els ulls oberts, de cara amunt, mirant les fines línies que la persiana dibuixava en la penombra. Al carrer hi havia força silenci, aquella era una zona apartada del brogit.

De cop i volta sentí una veu. Una veu que, de manera impossible, li parlava dins seu. Per un instant va pensar que estava molt cansada i un xic atabalada i no va voler donar més importància al fet. Però aquella veu que tornà a parlar, li deia coses prou interessants com per no fer-li cas.

- Maria... no tinguis por, no et farem mal. Demà a la nit, cap a les dotze, t’esperem al camí de l’ermita. A la cruïlla, prop del dolmen.

La noia s’incorporà. Respirava acceleradament. Com era possible que una veu, que no era la seva, parlés dins seu? Encengué el llum i va córrer cap a la terrassa a prendre una mica l’aire fresc. El seu ritme cardíac s’anava normalitzant. El gat la va seguir, era al seu costat mentre feia meu-meu i la mirava amb els ulls ben oberts. No va gosar tornar al llit en aquell estat, així que es va quedar davant l’aparell de televisió, empassant-se un munt de programes estúpids per no tenir espai possible en el seu cervell i no tornar a sentir aquella estranya veu. Restà així unes hores fins a quedar-se adormida.

En el moment de despertar volia creure que tot havia estat un mal son. Durant el dia va fer coses per distreure’s i no pensar en tot plegat però quan eren les onze de la nit començà a sentir-se ben neguitosa...

Empesa per una profunda frisança és va vestir i va agafar el cotxe. No gosava ni preguntar-se a si mateixa què estava fent. Obeïa, només obeïa...

La nit era fosca, no hi havia lluna i calia anar en compte per aquells camins. Eren gairebé les dotze quan va arribar a l’encreuament de l’ermita amb l’antic dolmen. Va baixar del vehicle. Feia fred, pujà la cremallera de la jaqueta fins al coll i encengué la llanterna. Sentia una gran recança però també una agradable i excitant sensació que no havia experimentat mai. Tot i que pensava que estava fent una ximpleria, i que no hi havia res a aquelles hores en aquell paratge fosc i solitari, un impuls irrefrenable la orientà rumb a l’est i puja per l’estret camí que duia al monument megalític que portava allà potser més de quatre mil anys. La construcció es trobava erigida en un turonet, des d’on durant el dia es podia albirar clarament el paisatge de boscos que envoltava el lloc i a la nit es convertia en un mirador al cel, en un curiós observatori estel·lar.

Sentia les seves passes damunt la pinassa i el repetitiu cant dels grills que l’acompanyava en aquella solitària aventura. Avançava amb el cor encongit fins que es va trobar amb la construcció prehistòrica formada per set pesades lloses. Va respirar fons, l’aire era net, amb aquella olor d’humitat que ho envaïa tot. Era un moment estranyament màgic.

Mirà cap el cel. Un firmament obscur i atapeït d’estels coronava aquell moment tan singular i no s’hi podia veure un sol núvol enterbolint l’espectacular visió.

Llavors, inesperadament, una llum encegadora, la feu aclucar els ulls. El focus abaixà la intensitat dels primers segons i pogué observar com alguna cosa, un enorme objecte de forma circular, era en complet silenci suspès al seu damunt.  Es quedà petrificada, amb els peus clavats al sòl del bosc. Mai havia presenciat una cosa comparable, de fet, fins aquell moment no creia que una cosa així fos possible. Semblava algun tipus de nau de tecnologia impensable.  A la part inferior s’hi podien veure tot d’inscripcions, llums multicolors i tres prolongacions similars a un tren d’aterratge. La potència lluminosa de l’aparell minvà fins quedar gairebé a les fosques emetent una tènue claror fosforescent. Era totalment absorta amb l’aparició quan, d’improvís, la veu tornà a sonar dins seu.

- Hola Maria. Ara ens coneixerem, no has de témer.

Una sotragada de por i torbació la va assaltar mentre percebia una mena de pessigolleig als peus i una tèbia escalfor al cos.

No va durar més temps que el necessari per un parpelleig. Ja no tenia l’arbreda ni el dolmen al seu davant. Es trobava en un espai desconegut, un lloc tancat, de formes i colors inimaginables fins aquell moment. Per un instant pensava que somniava però sabia que no era així.

Una figura anava avançant cap a ella. Al tenir-la davant quedà corpresa.

Era com mirar-se al mirall. La desconeguda vestia d’una manera molt estranya, era difícil separar el cos del que la cobria. El cap era exempt de cabell. A sota del pit portava una mena de cinturó amb indesxifrables símbols en relleu. Als peus duia el que semblarien una mena de botes amb una sola especialment gruixuda i a les mans uns anells que emetien senyals lluminosos i semblaven tenir alguna utilitat. Però el que cridava més l’atenció del seu abillament era l’absència  d’ornamentació, de costures...

La semblança física entre elles era enorme.

- Si, així és, sóc gairebé igual que tu. Posa’t còmoda. Ha arribat el moment de que t’expliqui algunes coses. Va dir mentre li assenyalava un racó a la Maria.

Aquest cop la veu ja no sonava dins el seu cap. Se sentia clarament ressonar en aquell espai esfèric, construït amb materials per a ella completament desconeguts, de tonalitats impronunciables, textures sorprenentment suaus i una claror blavosa que li resultà un xic molesta en els primers minuts.

La Maria va dirigir-se cap on la desconeguda li havia assenyalat i deixà caure el seu cos en el que suposava un estrany tipus de cadira. El seient s’adaptà a la forma de la seva anatomia com embolcallant-la. Agafà aire emetent un sonor sospir perquè pressentia que aquell era un moment important de la seva existència.

- Em dic Jaddiba i som germanes de pare, va dir mentre s’apropava a la Maria i cercava la seva ma.

Tot i l’estranyesa de la Maria pel que acabava de sentir, va percebre una quietud com mai havia sentit en notar el contacte tan pròxim  de la Jaddiba. Era un sentiment de familiaritat que no havia experimentat encara. Davant d’elles, com si fos un holograma suspès en l’aire, es projectaven unes imatges que la recent descoberta germana feu servir com a suport visual per il·lustrar la seva història...

- Nosaltres venim del planeta 33. No es diu exactament així, concretament el seu nom és Mighop, però és el darrer planeta del sistema solar Zheroho, molt lluny de la Terra. Els meus antecessors arribaren al vostre planeta per primer cop fa més de quaranta anys del vostre temps. La nostra primera visita va servir per apropar-nos a les diferents formes de vida terrestre, especialment als éssers humans. 

Zinnia