FINS ARA

Avui m’envaeix una profunda sensaçio de tristesa. Avui em sento el més desconegut dels homes. Avui podría dir que no tinc gens més que explicar en aquesta jornada de pluja.  En realitat, no recordo l’última vegada que em vaig queixar; ni en la meva vida professional. I com no em queixo mai, al meu costat acudeixen persones de tota condició a explicar-me les seves penes, el seus problemes. Els juro que estic atabalat de tanta queixa aliena. Hauria de començar el día fent un experiment, arribaria de molt demá amb mala cara per guanyar-me l’atenció del personal. Sí, a veure qué passava. No obstant aixó, el meu concepte de vida m’impideix queixar-me. Soc, d’alguna manera, el soldat que el capitá del qual espera que lideri l’assalt al castell sense elevar protesta alguna. Soc, perdonin la falta de modestia, como aquell jugador de básquet que es vaig tirar un triple en l’ultim minut sabent que la pilota entre en el cércol. I tot, perque els atres tenen por.

El dolent és que al final de la jornada, arribo a casa y penjo l’espasa. Em dutxo i em prenc un bon vi espanyol. Es l’hora de la reflexió i sento que a ningú importen aquests punyals que es claven en el meu cor. A poc a poc, em sobrevé el desanimo perqué sé que únicament em trobaran a faltar quan aquesta espasa estigui sola en una racó oblidat. Tal vegada llavors es donin en compte de tot el que he fet o, tal vegada  estimim que l’espasa i el seu amo estan millor en el bagul del records o en el cementiri .

Avui podria tancar els ulls i les oïdes al món sense que ningú s’adonés d’aixó. Tremenda solitud que corre como la san per les meves venes. No crec que import massa. No penso que ningú pugui arribar a llegir la meva ánima ferida. Sona un blues trist i antic que, per descomptat, no parla de mi perqué, senzillament, els homes invisibles no tenin els qui en escriguin. Trenca una ona en el penya-segat i va caiente la nit més fosca. Sento la meva respiració profunda y tot s’acaba. No puc més, fins a aquí hem arribat.

Sergio Calle Llorens