miércoles, 20 de marzo de 2013

JO


El fet que un escriptor sigui bé pel fet de ser esquerres no té cap sentit. D’igual manera que jo puc escriure en una altra llengua espanyola diferente a l’espanyol i, per descomptat, ser més espanyol que la majoria. Explicar-e no és fácil. Soc el resultat de décadas d’estudi i hores ocioses. Un sibarita de bibliotea amante de les de cuixa fáil i mordisqueable.

Escric en diverses llengues perqué sóc ciutadá del món i, gens ni ningún podran imperdir-m’ho. Quan camí pels carrers de Londres, parlo un Anglés de la capital, d’aquests que a les illles criden  Cocknye, amb un lleuger toc dublinés. Si em perdo a Escandinavia, ho fai en danés amb un marcat Accent espanyol i si vaig a la capital on arriben tots els camins, em marco un Italia romá. Assec i pinso en diferents llengües. Estimo fer-ho. Guadeixo fer-ho. El valençiá es la llengua malenconiosa de la familia, peró escriure opto per l’escriptura catalana. Per a mi són el mateix. Quan la recupero, puc sentir el dolç cant valençia de la meva tieta Marita  o les gracietas del seu germá Pascual.

Les llengües em converteixen en ciutadans del mon i, pero aixó, els boscos tenen diferents colors y al puc descriure-ho amb diferents paraules. És curiós pero cada llengua l’associo a una cosa; la familia el valençia, en l’amor dominen l’anglés i l’espanyol, la poesia es l’italiá i l’ocult és el gaélic .Sense ellles, no sóc jo, o no son completament jo.

La verprejada es mediterránea, el vespre té un gótic anglés i les dones pel-roges em parlen gaélic. El me viatge es va iniciar fa molts anys peró sempre acaba en un port mediterrani de Málaga en la qual el Castell de Gibralfaro seguéis suspés entre el cel y el sól. No soc un traidor, simplement, un malagueny liberal que va verue món i, aquest em va conquistar a mi.

Sergio Calle Llorens

No hay comentarios:

Publicar un comentario